Sempre hi va ser
Infinitat de cantants han fet publicacions a xarxes, diria que plenes d’amor, per la mort del fotoperiodista Xavier Mercadé, que va morir als cinquanta-quatre anys (que jove, diem) per un càncer. “Et trobarem massa a faltar, Xavi”, deien els Sidonie, fotografiats darrere del cartell immens d’un retrat d’ell. Els Amics de les Arts deien: “Pregunteu, pregunteu a qualsevol músic i tothom tindrà paraules de gratitud per ell”. El Santi Balmes, de Love of Lesbian, deia: “Eres un dels nostres”, i l’Agustí Busom, Arbre, escrivia un gran resum del que va ser: “Saber que hi eres ens va fer creure que existíem”.
El Xavier Mercadé sempre hi era. En un concert, fos quin fos, ell hi era, amb la càmera. I hi era perquè li agradava allò. Sabia –i va ser el que ho va fer més intensament– copsar l’ambient dels escenaris, el muntatge i desmuntatge de les bateries, la prova de so, els salts dels cantants o les seves paraules, els dits a les guitarres, els “Moltes gràcies, Girona!” o els “Bona nit, malparits!” (quin crit més genial, quina frase tan ben pensada) o els “Sou collonuts!” o els “Thank you very much!” o els “¡...chasgracias, Barcelona!”. Els backstages, amb les llaunes de cervesa rebregades, els músics als sofàs, les samarretes suades, els micros.
Mai vaig parlar-hi, em sembla. Sempre el vaig veure fent la feina, fotografiant els meus amics i els meus admirats. Qui podrà, ara, fer allò que feia el Xavier Mercadé amb tanta dedicació, persistència i màgia? Hi ha molt poca gent que no pugui evitar ser feliç fent el que fa. Ell en va ser un, i això mereix tota la nostra estima: vet aquí un apassionat. Un que no podia evitar que allò que feia li agradés molt. Va fer grans fotos dels que començaven i dels que acabaven. Dels grans, dels mitjans, dels petits, dels famosos, dels desconeguts. Aquell era el seu lloc, no en podia tenir cap altre de tan ben trobat. I ara, al proper concert, qualsevol, que anem, no hi serà. I és cert que el trobarem a faltar, perquè sí, sempre hi va ser. Sempre.