La selectivitat: un debat més profund

Com un anunci de l’arribada del final del curs acadèmic, apareix inevitablement el debat al voltant de la selectivitat. Aquests són els dies que assenyalen el gran moment en què visualitzem el ritu iniciàtic de deixar l’adolescència i començar la vida adulta. Òbviament exagero, però, si ho pensem bé, alguna cosa hi ha d’això. La Selectivitat (així, amb majúscula) constitueix un punt de referència important per als estudiants i les famílies en el moment d’accedir als estudis universitaris. I, per tant, no és estrany que quan s’acosta, també ritualment, s’obri cada any el debat sobre la seva necessitat i característiques.

Tot i així, em sembla que massa sovint aquest debat se centra en uns aspectes que no necessàriament són els crucials. M’agradaria citar tres punts per justificar el que sostinc. En primer lloc, s’obre el debat parlant de quin és el model pedagògic que hi ha sota els criteris d’avaluació dels exàmens de la selectivitat; i, esclar, no toca. La qüestió sobre si cal una selectivitat per competència o per coneixements és un debat interessant però gens operatiu. La selectivitat no té la pretensió de ser un model, excepte pel que fa al seu objectiu, que no és altre que tenir un sistema meritocràtic i transparent d’ordenació dels estudiants que volen accedir a la universitat pública i que permeti distribuir les places de nou accés amb un criteri just i socialment compartit. La selectivitat respon a la necessitat de disposar d’un mecanisme de distribució d’un bé comú quan, en alguns centres d’estudi, la demanda supera l’oferta. Així doncs, es podria argumentar la necessitat d’una selectivitat restringida a aquells ensenyaments en què l’oferta supera la demanda, però aquí l’assumpte ja és més ampli, perquè el problema és d’oferta i de model universitari general. La selectivitat, aquí, en aquest cas, és una derivada d’una planificació discutible.

Tanmateix, el segon punt que voldria recordar és que el batxillerat està configurat i estructurat com una etapa no propedèutica per a l’accés a la universitat. Això vol dir que els estudis universitaris no s’han de considerar la continuació natural del batxillerat, i és molt important no perdre de vista aquesta realitat. La importància rau en la crítica menysvaloració que es fa de l’accés als cicles formatius de grau superior, que el nostre sistema considera com a educació superior (afortunadament) i que són massa oblidats. La selectivitat afecta a una part dels estudiants de batxillerat, els que volen accedir als estudis universitaris. L’actual batxillerat no fa el paper del ja antic i enterrat curs d’orientació universitari, el COU, que alguns vàrem superar per poder anar a la selectivitat. Potser el que cal que ens preguntem és si la transició entre els estudis preuniversitaris i els universitaris està ben definida. Òbviament, segons el meu parer, no ho està, però el problema no és en la selectivitat. La qüestió és trobar l’equilibri adequat entre el canvi d’etapes educatives (que es viuen, per definició, com un canvi brusc) i la necessària coordinació entre elles, un equilibri, actualment i ja fa massa temps, sense acabar de resoldre malgrat els esforços entre uns i altres.

Finalment, voldria assenyalar que la selectivitat incorpora molts elements de les avaluacions competencials que alguns reclamen com a nova selectivitat. Però hi ha moltes assignatures i no totes demanen el mateix nivell ni estratègia d’avaluació. Les avaluacions competencials són importants de forma diferencial segons l’assignatura de la qual parlem. De fet, el gran avantatge dels models actuals de la nostra selectivitat és que la diversitat de sistemes d’avaluació és congruent amb les matèries del batxillerat i no està generada d’esquena als seus programes docents.

Per concloure, m’agradaria aclarir que no voldria que s’entenguessin aquests comentaris com una negativa a la millora de la selectivitat actual. De cap manera. El que miro de dir és que no es pot fer una esmena a la totalitat, que no només és poc raonable, sinó també una valoració poc ajustada al que realment ha fet el sistema català amb els processos d’accés i admissió al sistema públic universitari. Millores, totes les que calguin, però el debat és més profund que qüestionar només uns models d’examen. Algunes coses devem haver fet bé quan el resultat és òptim.