La selecció espanyola i l’Espanyol
Aquesta setmana interminable de partits de seleccions m’he fixat una mica més del que és habitual en les notícies de la roja. Les patètiques reaccions contra les noves samarretes m’han cridat l’atenció: per la inesgotable capacitat d’alguns de fer el ridícul (a Alemanya, els d’Adidas encara deuen riure) i perquè l’evocació republicana sempre em provoca un cert impacte emocional. Mai, però, m’ha interessat la selecció espanyola. Crec que no n’he vist ni un partit sencer en tota la meva vida. Recordo, de jove, veient la segona part d’aquella sospitosa golejada a Malta. Recordo que la final del Mundial va ser l’onze de juliol del 2010 perquè era el diumenge després d’un dissabte que vaig anar a una manifestació on van començar -o acabar- moltes coses. El meu fill petit m’hi va acompanyar i, a canvi, el diumenge el vam passar al Tibidabo més sols que mai. Mentre tothom mirava el partit nosaltres donàvem voltes a les atraccions, que, aquell dia, només eren per a nosaltres. Confesso, però, que vaig acabar veient el gol d’Iniesta en directe (tanta pròrroga...) sense gota d’emoció. I també confesso que la dedicatòria a Dani Jarque em va emocionar.
No m’interessa la selecció perquè no soc nacionalista. Tampoc no en miro els partits des de l’odi i la ràbia: pel mateix motiu. Potser el dia que tinguem una selecció catalana me la miraré amb un desinteressat bri d’interès contradictori. Potser. Mentrestant, el meu únic equip és l’Espanyol. Tanmateix, m’indigna l’oblit sistemàtic de jugadors pericos a les convocatòries dels seleccionadors. Les poques internacionalitats de Tamudo o Solsona són alguns dels indicadors més obvis. Però el més absurd és com, tan bon punt els jugadors de l’Espanyol deixen el club per anar a un gran, inicien la seva trajectòria a la selecció. I un cop la inicien, no la deixen: Callejón n’és un bon exemple. I si em sap greu la injustícia comesa amb Gerard (hi va anar Villa jubilat!) i, sobretot, amb David López no és per motius sentimentals. A més, que té avantatges com evitar el risc de lesions. Els meus motius són empresarials: faria el club més atractiu tant per retenir talents com per atreure’n de nous, és un factor de projecció del club i revaloritza els nostres principals actius (els jugadors).
No confio en Lopetegui. És un seleccionador captiu dels jugadors. Ells el van seleccionar, té el càrrec gràcies a ells. I en cas de dubte recordem que un dels fixos ho és per allò de “ ¡Camarero! ¿Qué? ”