La seguretat com a política social

S’acaba l’última setmana d’agost. Uns dies per començar a enyorar l’estiu, preocupar-se per les adaptacions i conciliacions escolars, i valorar com afrontar una potencial depressió postvacacional. I, per a sorpresa de molts, tornem amb un govern constituït, i sense previsió d’eleccions en el futur  –almenys, el més immediat–. Un executiu que es perfila com a moderat i pragmàtic, i en el qual Salvador Illa ha posat la seguretat ciutadana com la base de les polítiques públiques. No és un terreny senzill. L’extrema-dreta aprofita l’incivisme i la seguretat per alimentar el seu discurs xenòfob. Illa, com a resposta, afirmava en campanya que “la seguretat és un valor d’esquerres. Sense seguretat no funcionen els altres serveis públics”. En el seu primer acte com a president va visitar la seu central del cos dels Mossos d'Esquadra a Sabadell, i aquest suport i reconeixement al cos s’ha estès també amb el nomenament del major Trapero com a director general dels Mossos. 

Tenint en compte aquests discursos podríem esperar un govern de fort canvi en les polítiques. Però bé Illa farà d’inspirar-se en casos tan propers com l’Ajuntament de Barcelona –on Collboni ha seguit polítiques de referència de Colau– per tal de mantenir la continuïtat d’alguns projectes per garantir una millor qualitat de vida a la ciutadania. Entre ells, la recentment aprovada estratègia de lluita contra la pobresa infantil. A Catalunya, un de cada tres nens viu en risc de pobresa o exclusió social. Un valor molt per sobre de la resta d’Europa, i els ajuts públics no estan arribant. També és el cas del pla pilot per a una renda bàsica universal, que el PSC portava en campanya eliminar-lo del tot, però l’acord amb ERC per la investidura d’Illa va recuperar. L’avaluació i l’experimentació en polítiques socials ha de formar part del full de ruta si la clau d’aquest govern és el de la vocació de servei públic per millorar i transformar la societat catalana.

En el context actual de Catalunya, amb un elevat risc de pobresa i exclusió residencial, i en què la capacitat adquisitiva de les famílies no ha recuperat els nivells previs a la pandèmia, el PSC opta, d’entrada, per posar el focus en la seguretat, un tema dominat tradicionalment per la dreta. És un gest arriscat, però li pot permetre actuar sobre una part de les causes de la inseguretat, que estan vinculades a les desigualtats socials. Entrar en un tema de dretes pot ser una bona justificació per aprofundir en temes d’esquerres. Prioritzar polítiques que enforteixin la resposta de l’estat per lluitar contra tota mena d’inseguretats –des de la manca de serveis públics a alguns indrets i d’ajuts suficients a col·lectius necessitats– pot entendre’s millor amb un reforçament de la seguretat policial. Com el laborista Keir Starmer al Regne Unit, o el que apunta la pragmàtica Kamala Harris durant la campanya presidencial americana, Salvador Illa no comença prometent polítiques molt d’esquerres, però això no és un impediment, sinó potser un facilitador perquè les puguin dur a terme.