Seguretat nacional
La setmana passada la comissió constitucional del Congrés de Diputats va aprovar, amb el suport de PP i PSOE, el projecte de llei de seguretat nacional presentat pel govern espanyol. Considerant les dues conseqüències fonamentals que es deriven d’aquest text —un nou retrocés de les llibertats ciutadanes i, sobretot, un cop letal a l’edifici autonòmic—, sorprèn el silenci mediàtic i el suavíssim to crític amb què ha estat acollit.
Com totes les males lleis —les lleis que reforcen el poder arbitrari de l’estat—, l’objecte del projecte, la “seguretat nacional”, és tautològic i, en definitiva, il·limitat. Després d’una exposició de motius de verb florit i contingut boirós, l’article 3 defineix la seguretat nacional com “l’acció de l’Estat per protegir la llibertat i el benestar dels ciutadans, i garantir la defensa d’Espanya i els seus principis i valors constitucionals”. Ara bé, com que això —garantir la seguretat, la llibertat i la felicitat dels ciutadans— és precisament el que fan tots els estats i el que de fet justifica la presència d’un estat, el que l’article 3 aconsegueix és convertir qualsevol dimensió de la vida pública (i també de la privada) en un àmbit susceptible de ser declarat de “seguretat nacional”.
Fins a cert punt això no és cap sorpresa. El que defineix l’estat és la capacitat d’establir què és la “seguretat nacional” i quins mitjans cal utilitzar per assolir-la. Ser sobirà és, al capdavall, tenir el poder de definir les paraules i el monopoli de l’espasa per fer-les complir. Tanmateix, en un estat de dret, la determinació de la seguretat pública és una competència compartida per diversos poders —executiu, legislatiu i judicial— tant a nivell central com a nivell autonòmic (si existeix, com és el cas espanyol). Per contra, aquest projecte de llei transfereix, pràcticament per complet, el camp i moment d’aplicació d’una “situació d’interès de Seguretat Nacional” (en majúscules al projecte de llei) al president del govern espanyol. Segons l’article 15, el president és qui dirigirà la política de seguretat nacional, proposarà l’“Estratègia de Seguretat Nacional” i podrà “declarar la situació d’interès per a la Seguretat Nacional” (que a partir d’ara indico amb l’acrònim SISN).
El paper de control de les Corts Generals passa a ser, en canvi, purament marginal: debatran les línies generals de l’estratègia de seguretat i formaran una comissió mixta Senat-Congrés en què un representant del govern compareixerà per retre comptes un cop a l’any (art. 13). Les comunitats autònomes queden transformades en meres comparses: la seva obligació és cooperar i el seu únic dret és rebre informació en una mena de conferència sectorial formada per representants autonòmics (art. 6).
El projecte de llei indica explícitament (art. 22.4) que una SISN no equival als estats d’excepció o alarma recollits a la Constitució i que permeten la suspensió de drets fonamentals i llibertats públiques. En aquest sentit, l’executiu no passa a atribuir-se els poders excepcionals que la Constitució de Weimar havia dipositat en el president alemany —i que Hitler va utilitzar per governar Alemanya sense derogar mai aquella Constitució—. Tanmateix, considerant com les noves tecnologies de la informació permeten als governs actuals intervenir en les nostres vides privades, el meu escepticisme és total sobre els límits que el projecte diu imposar al govern en el cas d’una SISN.
Amb la suspensió de llibertats individuals encara “protegida” per la Constitució, el propòsit fonamental (de fet, únic) de la llei és, sens dubte, atorgar un poder directe al govern espanyol per coordinar de manera automàtica i immediata totes les administracions públiques i, sobretot, les comunitats autònomes. Al president del govern espanyol li basta declarant una SISN per absorbir, en qualsevol àmbit i sense necessitat de recórrer a cap altra acció legal, qualsevol competència d’una autonomia. Com diu l’article 23, una SISN “requereix la coordinació reforçada de les autoritats competents [...] sota la direcció del Govern [espanyol]” i l’obligació d’aquelles “d’aportar els mitjans humans i materials necessaris que es trobin sota la seva dependència”. En definitiva, la capacitat del govern espanyol d’apel·lar a una SISN per decidir i gestionar qualsevol matèria autonòmica sense control legislatiu i judicial i sense capacitat de reacció de les autonomies implica la destrucció del sistema autònomic com a sistema político-constitucional.
Aquest projecte de llei conté dues lliçons generals. La primera és demostrativa: prova explícitament que el sistema autonòmic no té cap garantia política a Espanya; aquest fet, la destrucció del pacte constitucional, explica i justifica el sobiranisme català, sorgit com a moviment de pura autodefensa. La segona és estratègica. El govern espanyol no utilitzarà la via de l’article 155: evitarà com sigui escenes dramàtiques al Senat. Simplement aprovarà ordes ministerials per, en nom d’una SISN, xuclar competències sin que se note el cuidado.