Seguretat individual i autoritarisme

L’onada turística que ha retornat amb plena força ens posa damunt de la taula una evidència enutjosa: com més gran són el nombre i els recursos aparents dels possibles objectius, més delinqüents hi ha. Contra el que els benpensants solen dir, la petita criminalitat és funció directa de la prosperitat. Quan hi ha crisi econòmica disminueixen els delictes contra la propietat, bé sigui de moneders, bosses, mòbils o rellotges o de pisos. Les ocupacions no es produeixen només en funció de la pobresa dels ocupants. Es produeixen també en funció de la convicció que tenen que podran obtenir una bona compensació econòmica per abandonar la seva ocupació. Un excés d’ingenuïtat fa mal i pot arribar a ser còmplice de les màfies organitzades.  

Els nacionals no podem mirar cap a una altra banda com si els robatoris, molts d’ells amb alguna violència, no ens afectessin. La realitat és que afecten a tothom. El principi d’acció dels delinqüents és una apreciació professional i instantània de riscos i beneficis. Si el risc és molt baix, es roba. Si el risc és alt només es roba quan el benefici previst és alt. El que dic per als robatoris petits també val per a les ocupacions d’habitatges. Actualment, els robatoris i les ocupacions s’han disparat, com també s’han disparat els atropellaments dintre de les ciutats per la impunitat dels qui utilitzen mitjans de locomoció excessivament perillosos per als llocs i vies per on els utilitzen.

El silenci oficial i el silenci dels mitjans són espessos. Hi ha temes tabú perquè ningú no s’atreveix a gestionar-los. Els jutges, que han de decidir sobre els delinqüents que els arriben, diuen que no poden fer res fins i tot contra aquells que acumulen dotzenes de delictes perquè la legislació no els ho permet. Els legisladors diuen que el problema no és seu i que ells només fan allò que l'opinió pública i la ciutadania –potser l’electorat– els demana. Els creadors d’opinió pública, sempre amants de les notícies escandaloses, decideixen que alguns temes els van massa en contra dels seus principis ideològics i no els volen tractar. Eppur si muove, que deia Galileo Galilei. Cada cop hi ha més accidents per imprudència de conductors de vehicles d’una o dues rodes. Cada cop hi ha més ocupacions d’habitatges de petits propietaris. Cada cop hi ha més robatoris. Cada cop tot això es fa amb més violència.  

Segons els legisladors i els experts juristes, no hi ha penes més altes per a la petita criminalitat per un principi de proporcionalitat de les penes. Aquest deu ser un principi mal entès. Quina mena de violència és que un jove ben plantat robi, per la força –aprofitant la feblesa física de la víctima– la bossa d’una senyora gran? Jo crec que el desequilibri és tan gran que hi ha un abús, una violència, incomparablement superior que si el mateix jove tractés de robar a un altre jove, de constitució física semblant. L’abús del desequilibri físic és –hauria de ser– un agreujant de la violència, dels robatoris, dels atropellaments. No ho està sent. De fet, s’estan considerant eximents comportaments que haurien de ser considerats agreujants, com la ingesta excessiva d’alcohol o la ingesta de drogues.

Tot plegat crea una sensació viscuda d’inseguretat. Inseguretat física i por per la integritat personal i econòmica. Aquest és un pèssim brou de cultiu per a les institucions democràtiques i una oportunitat perfecte per a l’auge dels autoritarismes de tota mena. Està passant arreu del món i ens passa a casa nostra. Les opinions polítiques, que podien estar definides per principis col·lectius, per criteris morals o polítics, poden regirar-se ràpidament cap a la demanda de més seguretat personal si la ciutadania sent inseguretat en la seva integritat personal o en la dels seus béns.  Estem en aquest punt. Les forces polítiques i les institucions que no en facin cas poden trobar-se, de sobte, sense suport electoral. La por és un mobilitzador molt poderós del vot. Hi ha por. Per ara la informació no arriba pels mitjans habituals, sinó que arriba per les experiències pròpies i de les persones properes. Qui més por té és qui més vulnerable se sent. Lògicament tenen més por les persones de més edat, les menys fortes, les que semblen més riques –n’hi ha prou que semblin una mica riques–. Si la por s’estén, els programes polítics moren. Tot s’acaba reduint a obtenir protecció davant les amenaces. En ciutats on la tolerància és màxima cal anar amb compte que la tolerància no esdevingui la tapadora de l’abús dels forts contra els febles. No es pot deixar que la llei del més fort esdevingui l’única llei a les nostres ciutats.