En temps de catarsi
El guió era previsible. Després d'una derrota estrepitosa ve la catarsi. Feia massa temps que s'apuntaven símptomes i és hora de buscar-ne les causes. Els alcaldes socialistes tenen raons per demanar que el procés catàrtic sigui ordenat i no els malmeti encara més el terreny de joc de les municipals. Però també saben que sense un debat rigorós la credibilitat global del projecte socialista pot enfonsar-se encara més. L'ideari socialista ha caigut en un pou ple de desconfiances i sortir-ne no serà senzill. Segurament només hi ha una recepta, probablement la que no s'aplicarà: plantejar un debat obert, serè i rigorós, començant pel principi, acceptant que votants i desertors són ciutadans amb criteri que detesten el previsible corol·lari d'una guerra de mandataris. Perdre en democràcia és digne, mistificar-ne les raons pot ser mortífer.
Començar pel principi vol dir entendre que la dura derrota del PSC no té una sola raó. No és un problema de dues ànimes. No és només que l'estratègia electoral fos dolenta. No és només que la campanya s'equivoqués tractant de diluir les qüestions d'identitat a la mínima expressió. No és tan sols que la gent estigués cansada del tripartit. Les variades raons es poden sintetitzar en una: l'univers ideològic del socialisme català s'ha volatilitzat. El PSC ha perdut 250.000 votants respecte a les darreres eleccions i 500.000 respecte a en Maragall. Són molts. Molts ciutadans no han entès quines receptes proposava el socialisme català davant de la crisi. Molts altres no han captat quin era el projecte que defensaven per a Catalunya, ni des del punt de vista social (socialdemocràcia), ni des del punt de vista nacional (catalanisme).
Als anys 80 el PSC va guanyar quotes de poder decisives perquè agrupava gent que pensava com molta gent progressista del país. Ara el PSC no pensa com pensa la majoria. Ara el PSC no agrupa aquells que des del frame progressista voldrien trobar una sortida a uns societat fracassada i demolida per l'aposta neoliberal. No acull els que rebutgen un món global desajustat i dissociat. No aplega els que volen una societat capaç de mantenir quotes raonables de benestar per a tots sense renunciar a la solidaritat amb els més desvalguts. El socialisme català ha deixat de ser vist com la millor opció per produir receptes convincents per desplegar una economia sostenible i productiva, fer front a l'atur, modernitzar la indústria tradicional, desenvolupar l'economia del coneixement, sumar la iniciativa pública i la privada, fer un país més culte i més educat, fonamentar un nou humanisme social capaç d'orientar el procés desbocat de modernitat sense valors on estem ubicats. El socialisme català no ha estat capaç d'oferir una alternativa a la vella Espanya; una alternativa inequívocament catalanista, sense tòpics, ambigüitats ni obligacions innecessàries amb el desorientat socialisme espanyol. No ha estat capaç de fer una lectura correcta de la identitat. El pensament d'esquerres ha menystingut la importància de la identitat. Sense aprofundir-hi, una societat es disloca. La identitat no és necessàriament conservadora, pot ser també progressista, perquè és una qüestió de cultura, de valors i d'actituds.
Els socialistes catalans, per tant, tenen ara una oportunitat única: repensar-ho tot, construir un nou relat de progrés per a Catalunya i oferir un ideari renovat d'idees i valors. És un repte extraordinari. És un repte fer-ho sense trencadisses. Es un repte començar-ho ja. Difícilment es podrà esperar a veure què passa a les municipals, difícilment les municipals significaran un pas endavant si no hi ha signes de debat franc i d'obertura. És un repte fer-ho tot desplegant una oposició activa i positiva capaç d'ajudar el govern en les qüestions de fons. El principal partit de l'oposició té ara més que mai la responsabilitat de fer-se càrrec de la situació complicada que viu el país. La seva crisi no pot derivar en posicions maximalistes i tancades davant l'acció de govern. És un repte saber entendre, sense simplificar, quines han estat les raons de fons que l'han dut des de la seva privilegiada situació del 2003 a la d'ara. És un repte -inexcusable- refer el discurs socialdemòcrata avui sense ànima aquí i arreu. I és un repte -decisiu- actualitzar el seu catalanisme, el relat sobre Catalunya, l'Estat i la relació amb el PSOE.
Els dirigents del PSC tenen, doncs, un dilema: o s'obren a les inquietuds dels ciutadans progressistes i catalanistes que li van donar sentit fa un quart de segle o s'allunyaran per molt de temps de la centralitat en la vida política catalana. A Catalunya li és imprescindible un centreesquerra renovat, amb un discurs inequívocament catalanista i socialdemòcrata, sense dependències de ningú, que parteixi de la voluntat de desplegar l'anhel de federalització amb Espanya i amb Europa però que no es negui a considerar la hipòtesi de construir un Estat que defensi sense equívocs els interessos dels ciutadans que viuen a Catalunya.