Assumim que una visita al metge no és agradable perquè sempre hi ha incertesa. Sovint ens hi trobem també un professional que es limita a demanar-nos un munt de proves diagnòstiques que, a banda de consumir una quantitat brutal de recursos econòmics i humans, gairebé mai descobreixen cap patologia rellevant. Unes exploracions innecessàries que col·lapsen el sistema i que obliguen aquells qui les necessiten de veritat a esperar anys i panys per fer-se-les.
Hom parla sovint de l’acarnissament terapèutic i de l’eutanàsia, temes cabdals sens dubte, però es deixa de banda aquest excés de proves diagnòstiques, aquest acarnissament diagnòstic, que no fa més que incomodar els malalts, particularment les persones grans, que acostumen a tenir una sobrecarregadíssima agenda de cites mèdiques que els provoca angoixa, dolor, malestar… i tot a canvi de res o de no gaire.
El tractament no és l’única part determinant de la pràctica mèdica. Fer un diagnòstic adequat és un pas previ necessari per aplicar un tractament efectiu. I fer-ho d’una manera precoç pot permetre la curació o limitar l’agressivitat de les intervencions terapèutiques. Alhora, una mala praxi en la medicina del dia a dia o en l’atenció de les patologies més banals pot arribar a ser també molt lesiva, tot i que les seves conseqüències no siguin immediates o evidents.
Per què no pensem en els límits del diagnòstic i de la detecció precoç? Per què no reflexionem sobre el respecte a l’autonomia de les persones ateses i, en conseqüència, sobre la quantitat i la qualitat de la informació que reben per poder prendre les seves decisions de manera independent?
Demanar totes les exploracions complementàries possibles davant d’un determinat símptoma o quadre clínic no és la manera més adequada de diagnosticar. Sí que ho és preguntar i escoltar atentament el malalt, pensar en les possibles causes del quadre descrit, fer una exploració física orientada a descartar algunes patologies o a incrementar la sospita respecte d’altres, establir un ordre de probabilitats diagnòstiques i, finalment, demanar aquelles proves complementàries que permetin confirmar les hipòtesis més plausibles. Sempre després de preguntar i explorar, no pas abans. I només quan cal i si cal, no sistemàticament i sense criteri. Aquesta és la manera de diagnosticar que s’explica en tots els tractats de medicina. I tampoc és sinònim d’una bona praxi indicar proves per a la detecció precoç de qualsevol malaltia.
Quin és el preu del “que no se’ns escapi res”? Exploracions diagnòstiques cruentes amb possibilitat de complicacions secundàries, troballes casuals de significat difícil de valorar, noves proves per interpretar les troballes, tractaments potser innecessaris amb els seus corresponents efectes adversos, costos econòmics prescindibles i molt patiment psicològic absolutament sobrer i gratuït. I, també, persones sotmeses a procediments diagnòstics sense el seu consentiment real, perquè no se’ls ha informat de manera adequada d’allò que se’ls demana i de les possibles conseqüències que se’n deriven. No tothom vol que se li descarti tot davant de qualsevol símptoma. No tothom vol saber si té un càncer abans que se li manifesti.
Per què, doncs, aquesta fal·lera per demanar proves diagnòstiques? Potser la manca de temps. Menys de deu minuts per visita no permeten fer un diagnòstic adequat de gaire res. Demanar proves i fer-ho sense gaire informació és més ràpid que preguntar i explorar. Potser la por exagerada a un improbable procés judicial que rarament arriba i que, si ho fa, encara més rarament conclou amb condemna. I ben segur que, cal no obviar-ho, també influeix en aquest fenomen de l’acarnissament diagnòstic, i en el cas concret de la sanitat privada, la voluntat de lucre que s’amaga darrere de moltes exploracions complementàries i les corresponents visites successives.
No cal demanar sempre proves diagnòstiques davant d’un mínim símptoma o fer sempre controls de manera sistemàtica. No cal medicalitzar així la vida de persones sanes. Cal ajustar els protocols diagnòstics a cada circumstància perquè no es poden salvar totes les vides i perquè un excés de precaució només provoca aflicció i incomoditat.
I, sobretot, cal ensenyar a diagnosticar als metges en formació fent-los veure que les exploracions complementàries no són innòcues, que el benestar psicològic durant el procés de cerca és tan important com la curació d’allò que busquen i que la darrera paraula la té sempre la persona que atenen, sense pressions psicològiques, ni directes ni indirectes.
