«Recorda-ho tu i recorda-ho als altres»
Luis Cernuda
Segundo Marey va morir, després d'una llarga malaltia, l’agost de 2001. Només dos mesos després que José Barrionuevo i Rafael Vera abandonessin la presó, rere el tercer grau més excepcional concedit per la doble desgràcia de l’aznaritat i la reconsagrada impunitat elevada a raó d’estat. És a dir, tèrbola coincidència, aquest dissabte fa tot just 20 anys d’una immunitat atorgada als que van donar l’ordre directa de segrestar Marey, fill d’un republicà socialista exiliat l’any 1936 i capturat a Hendaia en ser confós amb un dirigent d’ETA. I sí: abans havien rebut un indult parcial sol·licitat i justificat per unanimitat pel Tribunal Suprem, mentre víctima i acusació s’hi oposaven. I sí i també: aquell tercer grau automàtic i instantani arribava després d’un indult del 1998 que va ser considerat el més ràpid de la democràcia, segons escup encara l’hemeroteca: "Mai en la història judicial espanyola s’ha tramitat un indult amb tanta celeritat [...] en menys de tres dies". Ho va dir l’aleshores ministra Mariscal de Gante, filla de jutge franquista del TOP i continuadora avui, des del Tribunal de Cuentas, de l’extorsió econòmica inquisitorial i la llarga onada repressiva que ens assetja.
Vera i Barrionuevo havien entrat abans a la presó, un setembre del 1998, per complir 10 anys de reclusió. Van complir exactament tres mesos. Calculin: 90 dies davant 3.650. Un rècord d’impunitat que van tornar a pulveritzar dos anys després, batent la pròpia marca. Recomptant els dies, el maig del 2001 Barrionuevo i Vera tornaven a entrar a presó per complir respectivament tres anys i un mes de presó i dos anys i vuit mesos. No en van complir ni mig. I quan dic mig no vull dir la meitat, sinó mig: mig dia. I ni això. No van passar ni 9 hores a la presó. Hi entraren al matí i en sortiren a la tarda. Algú va confondre –festival salvatge de les afinitats selectives, en l’evidència que no hi ha dret penal d’enemic sense dret penal d’amic– 2.095 dies amb 540 minuts. Resultat empíric: Vera i Barrionuevo, que mai s’han penedit de res, van complir el 0,017% de la pena que havien de complir per haver ordenat un segrest que va durar 10 dies i que va certificar l’acta de naixement dels GAL. Bromes de la democràcia quan la democràcia és de pena. I fa plorar. Dos mesos després d’aquell tercer grau exprés –un segon indult encobert– i d’aquelles nou hores de presó, Segundo Marey moria, com a conseqüència també de les seqüeles cròniques produïdes per aquell segrest d’estat i després de 18 anys cercant "una mica de justícia". L’horror d’estat en la rebotiga de la crueltat.
Memòria de la lenitat, Marey opera avui com a mirall, encara. Sobretot, atès que aquest divendres Barrionuevo i Vera –per sempre més els organitzadors jeràrquics del segrest d’aquella trama de terrorisme d’estat– s'han posicionat en contra dels indults als presos polítics independentistes. Però abans de continuar, bocins de l’arxiu imprescriptible de Xavier Vinader sobre Barrionuevo: "D'una família noble i de calerets, va ser delegat del SEU –el sindicat estudiantil de la dictadura–, va obtenir un càrrec a la secretaria general del Movimiento, va passar per la subdirecció del ministeri de Treball durant els anys de la Transició –època en què va descobrir el PSOE– i va aterrar finalment a la conselleria de Seguretat de l’Ajuntament de Madrid. D'allà el va treure Felipe González, després de la victòria electoral d’octubre de 1982, per donar-li la cartera d’Interior. «Aquí va arribar com si fos el xèrif, disposat a carregar-se a qui sigui, però els que més vam rebre vam ser nosaltres» –recorda un dels pocs militants que, en aquella època, tenia el PSOE entre les forces de seguretat. Els pocs policies progressistes que tenien alguns càrrecs de responsabilitat es van trobar ràpidament desplaçats i marginats per obra i gràcia de Barrionuevo, que, quan va arribar el moment d’escollir, va preferir nominar en els llocs clau de l’organigrama homes procedents del franquisme i moltes vegades altament implicats en la repressió dels enemics de la dictadura, com és el cas dels comissaris Manuel Ballesteros i Jesús Martínez Torres. Va donar seguretat en el treball a la vella guàrdia policíaca i va implantar la política dels fons reservats, és a dir, del repartiment de diners a palades".
Aquest mateix és el que aquest divendres es despatxava afirmant: "Nuestro indulto y el del 1-O se parecen como un huevo a una castaña". Paradoxalment, estic radicalment d’acord amb la seva afirmació, però des de la posició més antagònica. Afegint que l’indult parcial a presos i preses afecta nou persones, les que més car ho estan pagant per tots nosaltres dels 3.250 represaliats des d’octubre de 2017. És a dir, l’indult resol el 0,27% dels casos; l’amnistia, tots. Altressí, la resta de declaracions de la parella –una orgia d’impunitat– podria obrir algunes causes pendents si hi hagués algun fiscal a la sala: resumidament, que Fraga "había vivido guerra sucia", que Martin Villa i Rosón "tenien molt per amagar" i que el PSOE va encobrir el PP amb "un cop de mà en temes judicials que estaven pendents quan nosaltres vam arribar el 1982".
"Doble moral, doble llenguatge, doble comptabilitat", escrivia Vázquez Montalbán. Malgrat 27 assassinats, l’alta estructura judicial de l’Estat mai va tipificar els GAL com a terrorisme. Com deia algú, tothom vol una definició de màfia que, sobretot, l’exclogui. Però la màfia d’estat ho va aclarir fa poc al Congrés, a micro obert i fora de la llei: "Todo es todo", en boca del guardonat comissari Eugenio Pino. Retrospectivament, aquell todo també incloïa segrestar Marey, que aquest divendres Barrionuevo ha minimitzat i banalitzat reduint-ho a una "detenció irregular d’un ciutadà durant nou dies". I això que el cas Marey només és un punt i seguit: el van segrestar per error perquè l’estat francès alliberés quatre policies espanyols que havien estat enxampats en un intent de segrest de la guerra bruta. La pressió va funcionar i els policies foren alliberats sota l’expressa condició de tornar per ser jutjats. I ximpum, mai van tornar. Foren condemnats en rebel·lia als tribunals francesos a dos anys de presó. Policies a l’estat espanyol, delinqüents enllà de la fina línia de la frontera. Un d’ells, l’inspector Argüelles, encara treballava el 2014 a la Via Laietana coordinant el 091.
A col·lació, la memòria de l'indult –l'insult– i el tercer grau més exprés de la jove democràcia espanyola, per evidenciar que aquell "todo es todo" inclou, necessàriament i també, la pulsió ideològica i l’obsessió malaltissa de Marchena contra la dignitat de Jordi Cuixart en l’informe sobre els indults, fins i tot saltant-se la preceptiva individualització penal de cada cas. No, no han redactat un informe sobre indults: han redactat l’esborrany del recurs per tombar-los. Per fer-ho han hagut de negar i renegar de tot el que la mateixa sala ha sostingut abans, es digués Armada, Barrionuevo o Tejero, els antònims més contraris a tot el que representa Cuixart. Sia com sigui, memòria dels altres, cada cop que diguin Barrionuevo, si us plau diguin Segundo Marey. I ja posats, gràcies de nou, Olga Tubau –l’advocada de Marey. I ja que hi som, una abraçada permanent, estimat Jordi Cuixart. Ho tornarem a fer. O dit d’altra forma: mai ens desfaran. O encara més: ho refarem perquè no ho tornin a fer.
David Fernàndez és periodista i activista social
