Tot seguirà igual?

Des del clam de Solidaritat Catalana el 1906 el moviment catalanista no ha deixat mai de ser un moviment de protesta amb un únic objectiu: aconseguir ser reconegut pels governants com a interlocutor i poder negociar un pacte institucional que defineixi les relacions entre Catalunya i Espanya. Els polítics espanyols, quan els ha convingut, s’han avingut a negociar i pactar amb els líders catalans punts concrets, però no han acceptat mai negociar i pactar de tu a tu la totalitat d’aquestes relacions. Van negociar Maura amb Cambó, Azaña amb Macià, Negrín amb Companys, Suárez amb Tarradellas, González i Aznar amb Pujol, però tret de la Constitució de la Segona República, que reconeixia d’entrada la sobirania de Catalunya i preveia que els catalans votessin en un referèndum la proposta institucional que volien negociar amb l’Estat, mai han acceptat una negociació d’igual a igual. No sembla que hagi canviat res.

El moviment catalanista no ha sigut mai insurgent. Les seves manifestacions unilaterals no han deixat mai de ser purament simbòliques. L’endemà de declarar la República Catalana, Macià no va fer el mínim gest per imposar-la i va acceptar ser investit president d’una futura autonomia. Quan el 6 d’octubre del 1934 Companys va declarar l’Estat Català dins la República Federal Espanyola, no va pas treure els canons al carrer per imposar-lo, els va treure en canvi el general Batet, que a diferència d’Astúries no va haver de disparar un sol tret per empresonar el govern i suspendre l’Estatut. L’any passat, el president de la Generalitat va desobeir les lleis vigents convocant un referèndum i, en vista dels resultats, el Parlament -en un altre acte simbòlic- va proclamar que Catalunya esdevenia un estat independent en forma de república. Igual que les altres vegades, el govern espanyol no va haver de fer front a cap resistència per destituir el govern, dissoldre el Parlament i suspendre l’autonomia. Tot continua, doncs, igual.

Des dels seus inicis, el moviment catalanista ha conegut divisions i rivalitats. L’any passat el PSOE en va viure d’espectaculars i les que acaba de viure el PP no ho són menys. Les que existeixen i continuaran existint en el moviment catalanista no són ben bé del mateix ordre. Responen a la dinàmica pròpia de tot moviment de protesta: acaba sempre guanyant el que aconsegueix ser vist com el que protesta més alt i més fort. Els d’Acció Catalana que cridaven més fort contra Primo de Rivera van guanyar la partida als de la Lliga. L’home de Prats de Molló, que protestava més que ningú, els va superar contra tot pronòstic el 14 d’abril. Companys, que se sabia vist com més d’esquerres que catalanista, per no deixar de ser el número u va declarar l’Estat Català. L’any 1960 Jordi Pujol sabia molt bé el que es feia negant-se a retractar-se: ser condemnat i convertir-se en el que parlava més alt. Puigdemont, contra tot pronòstic, va superar els de l’Esquerra en les últimes eleccions en ser vist com el que parlava més fort, com demà la condemna del Tribunal Suprem pot convertir Oriol Junqueras en líder indiscutible del catalanisme. Molt equivocats van els que confien que l’esquerra es desmarcarà dels que avui semblen protestar més que els altres. El moviment catalanista, avui independentista, segueix sent un moviment de protesta. ¿No té full de ruta? ¿No té estratègia? Com demostra cada dia, continua tenint l’estratègia de sempre: la protesta. ¿Pot tenir-ne avui una altra? ¿Esperar a la presó i a l’exili que li proposin un nou Estatut d’Autonomia?

Però, ¿de veritat tot seguirà igual? ¿No n’ha passat una de molt grossa en aquest estat democràtic que en un principi tots donàvem per bo, perquè perdi en tan poc temps la confiança de la meitat dels catalans? Que en un règim democràtic es pugui anul·lar el 74% dels sufragis d’un referèndum i el govern de l’estat es negui a acceptar el resultat d’unes eleccions que ell mateix ha convocat, ¿no fa pensar que aquest règim té un vici d’origen que avui no el deixa funcionar? ¿Com és possible que en una democràcia europea els jutges puguin empresonar els principals dirigents polítics que acaben de guanyar unes eleccions, i els mantinguin a la presó després d’haver retirat les euroordres d’extradició contra els que van marxar a l’exili acusats dels mateixos delictes? En tota democràcia la Constitució ha de ser escrupolosament respectada, però en quina democràcia europea els governants la utilitzen a la seva conveniència fins al punt de rompre la confiança que existia entre els que la van fer possible. Els principals partits estatals continuen confiant cegament en la Constitució i amb el 155 la van utilitzar contra les institucions catalanes, però, ¿no haurien de recordar aquests partits que amb els nacionalistes bascos en contra, sense la confiança del catalanisme polític aquesta Constitució no hauria estat possible, i que sense aquesta confiança Espanya pot convertir-se en ingovernable? Quan la confiança cau, cau, i es necessita fer coses molt grosses per recuperar-la. La fallida de Lehman Brothers a Nova York va fer desaparèixer la confiança i el crèdit a tot el món. ¿No va ser necessari recórrer a polítiques financeres mai vistes per restablir-la? ¿Confien els polítics presoners de la Constitució del 78 en els jutges per resoldre el conflicte? ¿Confia el nou president Sánchez que ho resoldran els independentistes conversant amicablement amb la ciutadana Arrimadas? ¿Com pensa la democràcia espanyola treure’s de sobre la llosa d’haver tingut empresonats polítics catalans durant més d’un any i veure’ls condemnats per motius que són inacceptables per a la justícia europea? ¿Pensa recuperar la confiança amb un indult? ¿Una amnistia? ¿Alguns cèntims per arreglar carreteres i aquí no ha passat res?

Segons el tam-tam local el moviment catalanista ha naufragat per no haver aconseguit la independència. ¿No deu ser la Constitució del 78 la que està a punt de naufragar?