Seguir jugant amb els Jocs

Els prego que em disculpin l’autoreferència: el passat 15 de febrer vaig publicar aquí mateix un article (titulat "El moment de deixar-ho córrer") en què, prenent com a excusa irònica la intromissió de Societat Civil Catalana (intromissió, perquè ¿quants vots té SCC?, ¿a qui representa?) en el debat sobre els Jocs Olímpics d’Hivern de 2030, creia arribada l’hora d’abandonar definitivament un projecte tan problemàtic des del punt de vista climàtic, mediambiental, polític, territorial, etcètera.

Com és natural, ningú no va fer el més mínim cas d’aquella meva recomanació. Però la realitat és tossuda, i allò que a mitjan febrer podia semblar una boutade  apareix avui, quatre mesos després, com una sentència inapel·lable. Javier Lambán s’ha rifat els tècnics de la Diputació General d’Aragó que havien aprovat el repartiment de proves amb Catalunya, i s’ha enfrontat amb el Comitè Olímpic Espanyol, perquè el seu únic objectiu és escenificar un conflicte amb el Principat en què Aragó aparegui com el poblat d’Astèrix, desafiador i irreductible davant les arrogants legions... catalanes. Tot això, per descomptat, pensant en les eleccions autonòmiques de la primavera de 2023. És la fórmula que a l’extremeny Rodríguez Ibarra li va funcionar durant vint-i-quatre anys, malgrat que no comptava ni amb el veïnatge geogràfic ni amb els subsegüents plets històrics que hi ha entre Catalunya i Aragó.

Davant d’aquesta situació, era metafísicament impossible que el COE –és a dir, el govern espanyol– presentés al Comitè Olímpic Internacional una candidatura Pirineus 2030 exclusivament catalana, i resultava il·lusori que la Generalitat s’entestés a pretendre-ho, o esperés del PSC (que, de fet, hauria de canviar les seves sigles per HMV, His Master’s Voice) algun suport per a aquest objectiu. Pedro Sánchez, ja prou estigmatitzat per les dretes polítiques i mediàtiques com a ostatge dels independentistes, no podia avalar ni boig uns hipotètics Jocs d’Hivern circumscrits a Catalunya, escenari que seria titllat immediatament d'“Olimpíada separatista”, de capitulació d’Espanya davant d’aquells que la volen trencar, etcètera. Quan el president d’Aragó deia que, si el COE apostava només pel Pirineu català, s’obriria un “problema territorial molt greu i una crisi política també molt greu”, feia un xantatge descarat però innecessari: no som al 1992, i el president Sánchez té massa paelles roents al foc per afegir-n’hi una altra.

Un indici de l’actitud profunda del govern Sánchez respecte de la qüestió dels Jocs ha estat el requeriment que Madrid envià a la Generalitat amenaçant amb impugnar davant del Constitucional el decret català que havia de fer possible la consulta sobre els Jocs en determinades comarques pirinenques i prepirinenques, perquè tal vegada envaeix competències de l’Estat..., i potser també perquè el binomi Catalunya-consulta dispara a Espanya totes les alarmes. ¿I en aquest clima de recel i desconfiança era imaginable que l’administració central impulsés un projecte olímpic tan sols català?

A risc de seguir predicant en el desert (al capdavall, l’articulisme d’opinió és fonamentalment això), creia ahir i crec encara més avui que la Generalitat ha d’abandonar d’una vegada per totes aquesta retòrica de presentar els Jocs com una “oportunitat històrica” per al Pirineu, i fer una aproximació rigorosa i pròpia del segle XXI al desenvolupament d’aquelles comarques. 

Si el govern d’ERC i Junts es vol presentar com a business friendly davant dels emprenedors pirinencs, que prepari un pla decennal de desenvolupament i millora de les infraestructures d’aquella àrea; que obligui l’Estat, o aconsegueixi els recursos propis, per fer entre la conurbació barcelonina i Puigcerdà un enllaç ferroviari de característiques europees i actuals, no del temps de la via única i els 50 quilòmetres per hora, com és ara; que inverteixi, si així ho vol el territori, en promoció turística internacional de la zona... Al capdavall, el dilema no ha de ser entre fer uns Jocs o deixar les comarques pirinenques ancorades en una economia pastoral. A Europa no són poques les regions de muntanya econòmicament pròsperes i turísticament atractives que no han acollit mai uns Jocs Olímpics.

D’altra banda –deixin-m’ho dir– em revoltava una mica veure el govern independentista del meu país pendent de les decisions arbitràries i polititzades d’uns organismes espanyols, quan allò que ha estat en joc no era cap interès vital, sinó l’obtenció d’un “premi”, d’una “llaminadura” una mica com les que donem a les nostres mascotes domèstiques. ¿No hi hauria hagut una certa component de dignitat institucional i col·lectiva en el fet de dir prou, de desfer-se dels xantatges de Lambán, de les maniobres del COE, dels subterfugis de Pedro Sánchez...?

Sánchez, per la seva banda, segueix fent de triler de la vida pública, barrejant i confonent carpetes esportives amb inexistents negociacions polítiques; i, al capdavall, practicant l’art de tirar la pilota endavant. El COE –en vista del desacord entre Catalunya i Aragó– retira la precandidatura als Jocs d’Hivern de 2030 i dirà que tal vegada se’n pot preparar una altra de cara al 2034, o al 2038... Malgrat que, tal com van les coses aquest mes de juny, per aquelles dates la Molina ja deurà tenir tot l’any un clima subtropical.