Ja ens donava prou confiança, el Parlament Europeu, per a sobre afegir-hi el Qatargate, pocs dies abans que s’acabi aquesta infàmia de Mundial que no ha escandalitzat prou i s’ha seguit i realitzat sense complicacions. Perquè el futbol no es barreja amb política. Perquè encara hi ha persones que es pensen que, si ho diuen, no passa. I encara no s’han assabentat que tot és política i no tot és futbol. És tan tristíssim l’ordre de prioritats, que el somni de fer un món més suportable s’esvaeix permanentment. Tot i que la bona notícia sigui que els corruptes no sempre se’n surten. La presidenta del Parlament Europeu, Roberta Metsola, que ha anunciat canvis per lluitar contra la corrupció, també ha dit que "sempre hi haurà algú que creu que val la pena jugar-se-la per una bossa de diners, i és essencial que aquestes persones entenguin que se les enxamparà". És evident que les lluites contra la corrupció no són prou efectives per evitar que la cobdícia s’apoderi de determinades persones. També ho és que, moltes vegades, denunciar casos de corrupció té unes conseqüències més nefastes per a la persona que denuncia que per a la que és corrupta. La defensa de determinats interessos acaba passant per sobre com una piconadora pels valors que haurien de prevaldre socialment. Però aquests valors són només fum que s’escampa en determinades ocasions per, un cop esvaït, ensenyar-nos que els que s’acaben imposant no tenen res a veure amb el que, pretesament, volem convertir en les guies per a la humanitat. La hipocresia i el cinisme prevalen. Sempre hi haurà algú que recordarà què dona més rèdit econòmic.
Tornem al futbol. No deixem Qatar. El govern iranià ha condemnat a mort el futbolista de 26 anys Amir Nasr-Azadani per haver participat en les protestes a favor dels drets de les dones. Consideren que ha comès el delicte d’haver-se “enemistat amb déu”, la qual cosa implica la mort. Ho decideixen els humans, això. Com tots els càstigs de déu. La llista d’assassinats pel govern iranià és terriblement llarga. Ho seria, també, si fos una sola persona. Però, a sobre, aquests dies les execucions a la forca s’exhibeixen públicament com una amenaça per a qui vulgui continuar rebel·lant-se en contra seva. Com si les dones i els homes de l’Iran que protagonitzen unes protestes tan admirables no sabessin què s’hi juguen i per què s’ho juguen. L’excepcionalitat d’Amir Nasr-Azadani és la seva professió de futbolista i que la sentència coincideix amb aquest Mundial de futbol pudent que té l’oportunitat de defensar els suposats valors de l’esport aturant la final, per exemple, i posicionant-se mundialment a favor dels drets humans. No passarà. Com tampoc ha interessat excessivament al món de l’esport en general, ni al periodístic en concret, ni als altres futbolistes, que no han aprofitat les seves veus poderoses per defensar un company.
No hi ha companyonia, doncs. Només veus que parlen en benefici propi i que arriben a milions d’éssers humans. Només aquest silenci que cada vegada que passa fa un mal profund a la societat i a les nostres pròpies entranyes. ¿No és en aquestes ocasions que els valors que es prediquen s’haurien de posar en pràctica? ¿Hi ha res pitjor que les paraules buides? És tan important ajudar en la investigació del càncer infantil com denunciar els règims autoritaris. ¿De debò que l’únic que sentirem diumenge quan es jugui la final que no s’hauria d’haver jugat mai seran els crits de desesperació dels futbolers perquè algú ha fallat un gol? ¿O l’alegria per haver-lo marcat? Aquesta indiferència és la que ens goleja cada dia. Què més voldríem, que el futbol fos només futbol.
