Seguir els diners
Vam aprendre que per estirar el fil d’una gran notícia s’havia de “seguir la pista dels diners”. “ Follow the money ”, li deia, a Tots els homes del president, Gola Profunda a Robert Redford, en un sòrdid aparcament de Washington a les dues de la matinada. En realitat, Mark Felt, director adjunt de l’FBI quan va facilitar les pistes clau als periodistes del Washington Post, no tenia tanta habilitat per a les frases rodones, però va guiar Bob Woodward fins que li va fer entendre que la clau de l’escàndol del Watergate eren els diners en metàl·lic de la campanya de Nixon que s’havien destinat a pagar als assaltants de la seu de l’oficina del Comitè Nacional del Partit Demòcrata. La traçabilitat dels diners va portar no només fins a l’origen de la guerra bruta republicana sinó també fins a descobrir les gravacions de Nixon a la Casa Blanca que provaven l’intent d’encobriment i deixaven constància del narcisisme del trampós del president.
Com passa sovint, la realitat és bastant menys glamurosa que la seva versió ficcionada, però la màxima “ follow the money ” i l’afegitó francès “ cherchez la femme ” -suposo que també l’home- continuen funcionant per estirar fils que desfan nusos de la corrupció del poder als Estats Units o a Espanya. Negocis i sentiments amenacen avui la monarquia espanyola amb el que Paul Preston anomena l’efecte Lady Macbeth per referir-se a l’escàndol sobre el comportament del rei Joan Carles I i l’ambició de la seva parella, Corinna Larsen. La vida privada de Joan Carles està entre el drama shakespearià i l’òpera bufa, però té un potencial demolidor per al seu hereu, Felip VI.
RENUNCIAR A L’HERÈNCIA
Pel que sabem avui, Joan Carles I s’ha carregat la feina d’una vida, que tenia l’objectiu de restaurar la monarquia més enllà del joancarlisme. Després de fer realitat el somni del seu pare a través de Franco i d’haver aconseguit l’adhesió dels monàrquics circumstancials que van donar-li suport des de la Moncloa i des del carrer, el seu regnat va acabar precipitadament i cada dia que passa fa més fràgil el futur de Felip VI per més visites llampec que faci a províncies.
No és que Espanya s’hagi fet republicana -com el 70% dels catalans- sinó que el rei emèrit ha perdut l’honorabilitat i ha dinamitat la funció constitucional de la monarquia, purament simbòlica, amb cada filtració de la seva amant sobre els seus negocis.
Avui a l’ARA publiquem un dossier sobre l’escàndol de la fortuna de Joan Carles a Suïssa i el paper de Corinna Larsen en el traspàs dels diners, que l’emèrit hauria volgut recuperar després d’haver-los-hi “regalat” i haver-ne deixat constància. Els advocats londinencs de Larsen expliquen a Quim Aranda com l’assetjament per silenciar-la continua, però l’associació entre l’excomissari Villarejo, a la presó, i Larsen promet encara entretingudes entregues fulletonesques que poden tenir serioses conseqüències polítiques. Larsen no té cap intenció ni de renunciar a la fortuna ni de ser condemnada com a testaferro del monarca.
El dossier permet entendre com la inviolabilitat constitucional que li donava l’exercici del càrrec, sumada al silenci cortesà de la premsa i els polítics de tota una generació, van fer que Joan Carles I es considerés impune fins al punt de posar en risc la institució que va ajudar a restaurar de la mà del dictador.
ELS LÍMITS DE LA DIPLOMÀCIA
L’home que durant anys exercia la diplomàcia espanyola entre les cases reials va confondre el país amb la seva hisenda. A El Rey, de José Luis de Villalonga (Plaza&Janés), Joan Carles admetia els riscos : “Diguem que exerceixo certa influència. Però la utilitzo molt prudentment, perquè els límits del terreny són en el meu cas perillosament ambigus”. I seguia: “De vegades poso sobre la balança el meu prestigi... De vegades passa que un cap d’estat àrab em telefona per dir-me: «Per favor, faci-li saber al rei del Marroc això i allò». Va passar sovint durant la Guerra de Kuwait”.
Llegint l’historiador Paul Preston en l’entrevista que avui publiquem, es pot arribar a la conclusió que el rei emèrit va pretendre en algun moment “cobrar-se” els serveis a la Corona i a Espanya. I és que la dedicació a l’esfera pública interpretada com un sacrifici o exercida de manera vitalícia, o quasi, acaba autojustificant la corrupció i l’abús de poder.
¿Creure’s intocable és un mal només monàrquic? No, no és una reacció que es pugui aplicar exclusivament a Joan Carles sinó a tots els polítics que confonen el servei públic amb la propietat de la cosa pública, i es veuen a ells mateixos com a figures insubstituïbles i construeixen lideratges que s’acosten més al messianisme que a la gestió del bé comú.
Recorda un històric jurament reial: “Nos, que valem tant com Vós, prestem jurament a Vós, que valeu més que Nos, i us acceptem com a sobirà, sempre que Vós respecteu les nostres lleis i les nostres llibertats”. Avui el pacte dels espanyols amb la seva Corona ha quedat més obsolet que mai.
