La decisió d’ampliar l’aeroport de Barcelona és un exemple perfecte dels valors que defensa una mentalitat ancorada en el passat. D’un model neoliberal que correspon a les necessitats col·lectives d’un cert moment de la història, però que és incapaç d’evolucionar per adaptar-se a les necessitats que exigeix el present. Com passa sempre, els sectors socialment i econòmicament dominants no volen que canviï res, perquè la situació establerta els és favorable. Com a molt arriben a aquell principi del “que canviï tot perquè no canviï res”, és a dir, a un camuflatge verbal que adopta expressions noves, per semblar moderns, però que amaga intencions velles. Es tracta, evidentment, de fer que segueixi la festa, que ningú pretengui espatllar-nos el negoci.
Seguim, per un moment, la lògica que ens ha dut fins aquí. En l’etapa preburgesa, l’aristocràcia era mestressa de tot i no volia que canviés res. Bloquejava, entre altres coses, qualsevol avenç científic, per por de perdre poder. Les revolucions burgeses, en les seves diverses formes, van obrir un potencial immens; l’explotació intensiva de la terra, la indústria, la llibertat individual per poder inventar, innovar, guanyar diners; i això va permetre, amb lluites i dificultats, certament, un augment del nivell de vida de la població. “Deixeu-me enriquir, perquè així ens anirà millor a tots. I si em poseu traves, tots hi perdem”. D’aquí l’èxit, la idea de progrés. Una mentalitat que va comportar la possibilitat d’explotar molt més els recursos naturals, incloent-hi els humans; de matar els animals que ens feien nosa, desviar els rius a conveniència o talar els boscos. Tot era progressista, perquè implicava alhora més benestar, un creixement de població i un allargament de la vida humana.
Però els processos no poden anar sempre en una direcció lineal, i cal saber quan és necessari canviar de rumb. L’acció i la mentalitat liberal i neoliberal, a mesura que ha augmentat la potència de construcció i destrucció dels humans, s’ha convertit en un perill de primer ordre. S’han intentat negar els desastres naturals, la desaparició d’espècies i, per tant, la disminució de la diversitat, els efectes negatius de la contaminació sobre la salut. S’utilitza encara el vell argument: qui s’oposi al canvi és un retrògrad; s’oposa al progrés. Un progrés que ara destrueix més del que aporta: a finals de juliol ja hem consumit mundialment tots els recursos que la natura pot renovar aquest any, de manera que caminem cap a un empobriment absolut.
Aquesta sobreexplotació dels recursos a la qual estem assistint no beneficia per igual a tothom, evidentment. L’acumulació de riquesa en poques mans, a escala mundial, s’accelera d’una manera brutal. Però bona part de la població n’és còmplice, perquè ha aconseguit tenir un cotxe, anar de vacances, enviar la filla a la universitat. Sembla que tot això va sent més difícil, amb les crisis econòmiques, però llavors es fa servir un argument encara més potent: davant l’escassetat de feina, el miratge de la creació de llocs de treball! Si demà algú proposés tallar tots els arbres de Catalunya i donar feina a tothom, probablement molta gent aplaudiria. Encara que sabéssim que, un any després, no quedaria ningú per explicar-ho.
Cal canviar de model ja, i ho sabem a bastament. Però es fa difícil, i més quan qui ha de donar l’exemple s’entesta en seguir en el passat. Cal restringir l’ús dels cotxes, i a moltes ciutats del món s’està intentant, entre les crítiques de persones que consideren que tenen dret a usar el cotxe on vulguin, peti qui peti. Però ¿com es pot demanar aquesta restricció quan, d’una tacada, els governs projecten enviar a l’atmosfera una contaminació molt més brutal, la que provoca l’aviació? Cal gestionar el turisme de manera que Barcelona sigui una ciutat per als que hi vivim, no un parc temàtic, però, ¿com ho podem fer quan se’ns proposa augmentar el nombre de turistes fins a 20 milions més? Cal diversificar la producció de la ciutat, refer determinades indústries, no fiar-ho tot a uns visitants que, com hem vist, poden desaparèixer en qualsevol moment. Però, per què volem canvis si encara podem esprémer més la gallina dels ous d’or?
I l’altre argument de sempre: hem de ser competitius, estar entre les ciutats més glamuroses del món. Les grans ciutats carregades de contaminació ja no són atractives, sobretot si podem treballar des de casa. Ja als anys vuitanta vam veure que, davant l’alternativa de viure al centre o als afores, la majoria de la gent preferia allunyar-se. La competició per ser més contaminades, més incòmodes i més estressants s’ha de deixar enrere. Si volem que Barcelona i Catalunya siguin llocs de referència per demà, cal inventar un país tranquil, verd, culte, saludable, divers, on faci bo de viure. Aquest serà el nou escenari d’excel·lència, el nou progressisme, si podem fer retrocedir l’urpa potent d’un capital que no en té mai prou.