La segregació de la infància a l’estiu

El final de curs ha posat en primer pla la qüestió de l’atenció educativa i social als infants en el període de vacances escolars. En aquest moment de l’any totes les famílies del nostre país han de plantejar-se quina és la millor opció per als seus fills. També, i sobretot, quina és possible.

Com és sabut, l’accés a l’àmplia i diversa oferta educativa i lúdica de l’estiu existent té a veure amb la capacitat econòmica de les famílies. En el temps de lleure dels infants i adolescents les desigualtats socials són més explícites que mai, i l’època d’estiu n’és un dels exemples més paradigmàtics.

Des del casal d’estiu a l’escola del barri fins a l’estada internacional, passant pels campus esportius, els campaments, les rutes, els camps de treball o les colònies d’estiu, s’obre un ventall de possibilitats l’accés a les quals se selecciona a la manera darwiniana.

Fundacions filantròpiques i entitats socials activem les nostres capacitats i recursos per tal de fer front a aquesta realitat.

Les administracions públiques activen també els seus dispositius de serveis socials. Paradoxalment ho fan activant vells procediments que sovint amplifiquen noves desigualtats i generen nous espais de segregació. S’estan produint dos fets que les entitats constatem i dels quals es té poca consciència en les institucions públiques.

Per una banda, es bequen aquelles activitats “més barates”, particularment els “casals d’estiu” que incorporen l’àpat del migdia. En general, queden excloses d’ajuts les colònies o els campaments. Es justifica sobre la base de la limitació de recursos i de la prioritat en la cobertura de les “necessitats bàsiques”. També de vegades s’argumenta d’acord amb les “competències assignades”. Resultat: els infants de famílies més precàries es queden al casal del barri, que es converteix progressivament en un dispositiu assistencial guetificat en el qual s’agrupen majoritàriament un tipus concret d’infants. Es genera un nou espai de segregació. Per altra banda, ells no podran anar de colònies o campaments, que quedaran reservats per a aquelles famílies que s’ho poden pagar. Es reforça d’aquesta manera la desigualtat en l’accés a aquestes activitats que genera el mateix mercat, i aquella dualitat que en més d’una ocasió hem comentat: vacances per a rics, vacances per a pobres.

Segon fet: un dels fenòmens més destacats i explicats de la crisi és la progressiva pauperització de les classes mitjanes i populars. Avui es pot ser pobre tot i tenir feina. La situació laboral de moltes famílies s’ha precaritzat i una part significativa de la població no pot afrontar una situació extraordinària en la seva economia. Les vacances escolars dels fills són una situació extraordinària. Aquests pares i mares no poden destinar els 600 euros per fill que pot suposar anar de colònies i casals d’estiu el mes de juliol, per no parlar dels 1.200 euros si són dos germans.

Els serveis socials, però, no estan pensats per a ells. No entren en “els paràmetres”. No “són de seguiment”. No són pobres de solemnitat, no tenen “els requisits” per ser susceptibles d’accedir a les beques i ajuts familiars. Com a conseqüència d’això, els seus fills no tindran cap mena d’ajut, no aniran ni a casals, ni a colònies. Es produeix aquí una nova segregació. En aquest cas, un nou col·lectiu, encara no considerat “de risc”, que queda al marge (a l’espera de convertir-s’hi). Es reforça una nova desigualtat, en aquest cas, per dalt i per baix. Un exemple de llibre: tenim una “nova” realitat i apliquem una “vella” política.

En els mesos previs a les eleccions municipals, des de Fundesplai hem reclamat amb la proposta #botaxlainfancia la prioritat per a la infància i la transversalitat de les polítiques socials i educatives.

La situació de l’estiu és un paradigma de la fragmentació i descoordinació de les polítiques dels departaments i de les regidories. Educació o Ensenyament desconnecta. S’ha acabat el curs escolar. Benestar Social s’activa. Ho fa, però, a partir de “la seva lògica”. Només amb la població de risc i amb unes polítiques assistencials que guetifiquen i segreguen els més pobres i exclouen més d’un terç de la població que no compleix els seus requisits.

L’exemple es refereix a l’estiu i als infants. La reflexió, però, és traslladable a molts altres àmbits. Més enllà de les polítiques pal·liatives, calen polítiques preventives per al conjunt de la població. Des de fa unes setmanes els nous ajuntaments tenen la possibilitat i la responsabilitat de desenvolupar una nova política social i educativa. La nova Generalitat també, per un nou país que doni resposta a les noves realitats.