Una segona oportunitat inesperada

BarcelonaEls resultats de les eleccions han estat, en termes generals, positius per a l’independentisme. Mai no havia aconseguit un percentatge de vot tan gran en unes generals. L’independentisme ha demostrat una gran capacitat de resiliència en un context de repressió. A més, aquest resultat també indica una cosa que fa temps que sospitàvem: l’electorat independentista és més immune a la desmobilització que els contraris a la independència. Si en algun moment la participació retorna a nivells més normalitzats dels que tenim ara és molt probable que, en termes relatius, les que en resultin més beneficiades siguin les formacions independentistes.

Però més enllà dels grans titulars, hi ha algunes tendències de fons que cal tenir en compte. La primera és que el vot independentista pateix un cert desgast a les zones on és més hegemònic. No sabem si això és degut al creixent rum-rum antipartits que promouen determinats sectors o si, per contra, es deu a un cert cansament d’alguns votants de frontera que viuen en aquestes zones. Però, en tot cas, és un element a tenir en compte.

Per contra, el vot independentista segueix avançant -de manera lenta però segura- a les zones en què tradicionalment era més feble. A poc a poc això va redibuixant el mapa electoral català i fent-lo cada cop més homogeni. És conseqüència, bàsicament, de l’expansió territorial d’ERC. Esquerra segueix tenint dificultats de penetració en determinades zones -sobretot les urbanes de renda molt baixa-, però més enllà d’aquestes zones, mostra un patró de vot molt homogeni a la resta del territori.

Tot això dibuixa un panorama de lents moviments tectònics. Una lentitud que pot ser desesperant per a l’independentisme que té pressa. Però que, en tot cas, indica una tendència de fons positiva per al sobiranisme. Si coneixem una mica la societat catalana, no sembla raonable esperar cap gran sotragada en la correlació de forces a curt termini. Però sí que es pot esperar un decantament lent i aparentment inexorable cap al sobiranisme.

Si no es capgira la tendència, en pocs anys el vot independentista se situarà per sobre del 50% del vot popular. Un 50% que és encara la principal assignatura pendent del sobiranisme. Una assignatura que és del tot necessari aprovar per avançar en l’agenda independentista, tot i que el fet d’aprovar-la, per ell mateix, difícilment serà suficient per decantar l’statu quo : haurà d’anar acompanyat d’una intensa acció política en totes les arenes, la del carrer i la institucional.

En tot cas, en política, no hi ha res garantit i tot és contingent. Sotracs conjunturals poden alterar aquest moviment de plaques tectòniques. Per això aniria bé que l’independentisme es mirés bé cada passa que fa.

Ara té sobre la taula la qüestió de la investidura. El preacord PSOE-Podem ha donat una segona oportunitat, del tot inesperada, a una pantalla que ja semblava passada: la de la moció de censura. I és que l’aliança entre el PSOE i les esquerres espanyoles, amb el suport d’alguns partits sobiranistes, és, amb els números a la mà, l’única alternativa que fa possible un govern progressista a Espanya. Aquest és, ja ho sabem, un equilibri inherentment inestable. Ho van demostrar el final abrupte de la legislatura anterior i la repetició electoral que hem hagut de suportar ara. L’oposició interna del PSOE i l’espiral de radicalització de la dreta espanyola i la seva premsa afegeixen pressió a uns acords ja prou delicats per ells mateixos.

L’independentisme té raons de sobres per a la desconfiança i el replegament, però també té moltes raons per jugar la partida que hi torna a haver sobre la taula, després d’uns mesos de tancament absolut de les oportunitats polítiques. Si s’entenen i s’accepten els temps que requereixen aquestes coses, es pot valorar la necessitat de deixar que la bola rodi una mica per explorar els límits del que aquesta majoria progressista pot oferir.

En el millor dels casos, el nou govern espanyol podria obrir un nou escenari de solució democràtica a mitjà termini. En el pitjor, no ens mourem de lloc, i es faran palesos els límits del sistema polític espanyol i la seva incapacitat secular d’acomodar demandes bàsiques de la majoria de la societat catalana. Potser convé recordar que la darrera vegada que es va evidenciar això, en els períodes 2005-2006 i 2010-2012, el suport a l’independentisme va passar del 13% al 45%.

Aquesta operació també té riscos per al sobiranisme. Tornar a constatar les dificultats del projecte independentista podria desmobilitzar una part de la seva base, com suggeria el periodista Arturo Puente. I, sobretot, l’aprofundiment de les divisions internes que comportarà en cas que no hi hagi un mínim pacte tàcit de respecte mutu i de no agressió podria alimentar aquesta desmoralització. La intensa competició interna entre partits independentistes, que es miren de reüll constantment, pot tenir un efecte paralitzador, perquè imposa costos addicionals a qui vulgui explorar camins alternatius.

L’alternativa és entrar en una fase de cronificació del conflicte actual. Un període llarg sense solucions a l’horitzó, en què l’objectiu seria en tot cas mantenir el problema en un nivell d’intensitat suficient perquè no s’oblidi, ni a dins ni a fora. L’independentisme està preparat per afrontar aquest escenari, mitjançant una acció combinada de les institucions i la mobilització social. Però no seria sense costos personals i col·lectius. I la manca d’horitzons no hi ajuda.

Les esquerres espanyoles, per la seva banda, tenen com a única alternativa l’ostracisme. Perquè l’aritmètica és la que és, i si no hi ha algun acord amb el sobiranisme català, no hi ha marge per a un govern progressista a l’Estat. Si no hi ha moviments en aquest sentit, anem a algun esquema de pacte entre el PSOE i la dreta espanyola. O pitjor, a alimentar les opcions per a una majoria de dreta radical a Espanya. Enmig d’aquestes hipòtesis més o menys distòpiques hi ha una passera molt estreta que potser no porta enlloc, però que val la pena explorar. Tot plegat, però, demanaria molta més audàcia de la que intuïm aquests dies a banda i banda.