La primera vegada que vaig anar a Gaza va ser l’any 1967. Era una noia de 22 anys que vivia al petit quibuts agrícola de Nir Oz, un quilòmetre i mig a l’est de la frontera israeliana amb el territori, i em despertava de bon matí per cuidar els camps, collir pomes de l’hort i treballar al centre de dia per a persones grans.
Fins a la guerra araboisraeliana d’aquell any, Gaza era un lloc que ens preocupava, però no sabíem gaires coses sobre la població que hi vivia. La zona, aleshores sota el control d’Egipte, era a l’altra banda de l’horitzó i representava l’amenaça d’incursions de fedaïns i d’una temuda invasió dels exèrcits àrabs. Projectava una ombra sobre Nir Oz i els altres col·lectius rurals que ens envoltaven, part d’una regió coneguda com els Voltants de Gaza.
Aquell estiu, la victòria d’Israel sobre els exèrcits d’Egipte, Jordània i Síria va fer passar Gaza sota el control d’Israel, i les ombres de la guerra van deixar d’enfosquir Nir Oz. Poc temps després, em vaig enfilar a un tractor amb un grup dels meus amics del quibuts i vam travessar la frontera invisible fins a la preciosa platja de Khan Yunis. A la tornada vam passar per Rafah i vam comprar pa de pita per al lent viatge cap a casa. Tinc records feliços d’aquell dia i, al llarg dels anys següents, les meves interaccions amb els habitants de Gaza es van intensificar. Vaig conèixer homes de negocis de Gaza que comerciaven amb el meu cunyat a la ciutat de Beerxeba i que vaig tenir de convidats a casa meva, a Nir Oz. Vaig seure al seu costat enmig del trànsit que trobàvem quan anàvem de cap de setmana cap a Tel-Aviv. Durant un temps, era imaginable pensar que estàvem destinats a viure junts.
De totes maneres, comptàvem que al final Gaza tornaria als egipcis a canvi de la pau i la normalització de les relacions, però esperàvem que els vincles amb els habitants de Gaza es mantindrien. Després dels Acords de Camp David, que van deixar Gaza sota el control d’Israel, i del fracàs dels Acords d’Oslo, que va provocar el vessament de sang de la Segona Intifada, les nostres esperances de convivència es van acabar. Quan Israel es va desvincular unilateralment de Gaza el 2005 i va segellar la frontera, vam tornar a convertir-nos en desconeguts. Amb l’arribada de Hamàs al poder, em vaig adonar que les velles ombres tornaven lentament a Nir Oz.
El 7 d’octubre, uns homes de Hamàs armats i emmascarats van irrompre al refugi antiaeri de casa meva i em van segrestar a mi, a la meva filla, la Keren, i al meu net, l’Ohad. Al meu marit, l’Abraham, el van deixar inconscient quan intentava evitar que els homes, que no paraven de cridar, entressin al búnquer. Se’l van emportar per separat. Encara el tenen presoner i no se sap en quines condicions està. Hamàs també va matar el meu fill, el Roy, quan intentava defensar Nir Oz.
Aquell dia, més tard, vaig tornar a Khan Yunis, 56 anys després del meu viatge fins a la platja. Durant els 49 dies següents, vaig passar la major part del temps tancada en una petita habitació del segon pis d’un hospital. El meu carceller, que es deia Mohammad, es considerava soldat de Hamàs, però no semblava un soldat. Em custodiava un home vestit de civil que em retenia contra la meva voluntat en un edifici civil.
L’hebreu inconnex del Mohammad contrastava amb l’hebreu fluid que els empresaris de Gaza havien parlat temps enrere a casa meva. Em puc imaginar que fos un dels seus fills i que l’hagués après d’ells. Tant de bo el Mohammad hagués viscut en un món on hagués pogut construir un negoci propi, viure amb dignitat i conversar amb fluïdesa i respecte mutu amb els seus veïns israelians. En aquest món no crec que s’hagués unit a un grup terrorista que el va enviar a vigilar una àvia segrestada que no li desitjava cap mal.
El Mohammad em va dir que si no hagués estat per Hamàs no hauria tingut diners ni oportunitats. No va ser ben bé una disculpa, sinó més aviat una explicació, però l’amarga ironia és que a causa de Hamàs ara tots dos no tenim res.
Després de passar 50 dies com a ostatge, vaig deixar Khan Yunis en un vehicle de la Creu Roja. Em van alliberar juntament amb la meva filla i el meu net. En el trajecte d’anada m’havien embenat els ulls, però ara per fi podia veure la ciutat, que a causa de la guerra era només la carcassa del lloc que recordo d’aquell dia que vaig anar a la platja. El Nir Oz on vaig tornar també és una ruïna fantasmal a conseqüència de l’atac del 7 d’octubre. Tot el que el nostre col·lectiu va construir durant gairebé 70 anys ha quedat destruït.
No puc saber què passarà en els pròxims anys. No sé si els habitants de Gaza optaran per concentrar els seus esforços a reconstruir Khan Yunis en lloc de cremar Nir Oz. No sé si les famílies joves tornaran mai al meu quibuts i recolliran els fruits dels arbres. Estic centrada només en aconseguir que el meu marit torni a casa.
El que sí que sé és que no tornaré a Gaza per tercera vegada. Potser un dia els israelians tornaran a fer un viatge a la platja de Gaza o acolliran comerciants i prendran un cafè amb ells a casa seva. Espero que els nostres dos pobles puguin viure finalment en pau, l’un al costat de l’altre. I sé que si Hamàs continua al poder, això no passarà mai.
Copyright The New York Times
