Segles de barbàrie

És una nena. Calla. És un amic del seu pare. És el seu tiet. El seu avi. El seu pare. Calla. És una nena. Ni tan sols pot explicar-ho. No en sap. No té les paraules. No ha tingut temps d’aprendre-les. Només té aquest cos. Maleït cos que volen i toquen i esgarrapen i destrossen. Quan aprengui les paraules no podrà dir-les. Quedarà tancada en el silenci. En la vergonya. No formarà part de cap estadística. Les veus callades són majoria. 

És un nen. Quan està sol és educat i respectuós. Ho sembla. Quan és amb els seus amics es transforma. Una nena ha topat casualment amb ell. Aleshores el grup actua. És la seva oportunitat. Ell, amb els altres, l’obliga a fer-los fel·lacions mentre l’escupen i la maltracten. La societat es fa preguntes. Com si la violència fos un brot esporàdic i no estigués arrelada. Com si els adults fossin un bon exemple. 

És una dona. A les xarxes l’han matada, violada, vexada i torturada milers de vegades. Diu el que pensa. Ho argumenta. Al carrer l’han insultada, amenaçada, agredida. Ha canviat de casa. De ciutat. Ha sortit de les xarxes. L’han silenciada. 

És una adolescent. No surt de casa. Ni de l’habitació. No es dutxa. No es pentina. No menja. En pocs dies s’ha aprimat tant que els pares no la reconeixen. Ella ja no es reconeix a si mateixa, tampoc. Es fa fàstic. Si no hagués sortit aquella nit encara tindria la possibilitat d’estimar-se.  

És una dona. S’ha enamorat. Viuen junts. Ella té una filla de sis anys. Ell la viola fins que en té setze. És a la presó. Per poc temps. Quan en surti ningú no pensarà en elles.  

És una guerra. Els soldats entren a les cases i agafen les dones i les nenes. Les violen a totes. Moltes es queden embarassades. Naixeran infants dels seus ventres adolorits i tristos. Naixeran infants dels seus ventres d’infants. Ells seran en una altra guerra. Entraran a les cases i agafaran les dones i les nenes. A totes les guerres. Vindran uns altres a salvar-les. Els donaran menjar a canvi d’una nova violació. 

És una dona. Ha travessat el mar i ha sobreviscut. A canvi, la nova terra li oferirà un prostíbul on pagar la valentia de sobreviure. 

És un home. Li diu que es matarà si el deixa. Ella no en vol ser responsable. Però el deixa igualment. No pot més. Ell es mata. Abans, però, la mata a ella. Li clava divuit ganivetades. També a la seva germana, que intentava auxiliar-la. 

És un home. Quan es van conèixer era afectuós. De tant en tant li mirava el mòbil però feia broma. No hi va donar importància. Tampoc quan s’enfadava si sortia amb les amigues. Van tenir dos fills. Era un bon pare. Es van separar. Després del cap de setmana que les criatures es van quedar amb ell no les va tornar a veure mai més. Les van trobar enterrades al cap de sis setmanes en un descampat.

És una dona. Accepta com a inevitables els instints primaris. Diria que li agraden. Té claríssim que si no beus no et violen. Però si els poses calents i vas provocant, ells, pobres, fan el que han de fer. Ets tu la molt puta que els incites. I després, a sobre, tornes a casa plorant. I els denuncies. Els esguerres la vida a ells i encara pretens que et tractin a tu de víctima. No li estranya que els homes estiguin tan desorientats i confusos. 

És un home. Surt als mitjans de comunicació. A tots i moltes vegades. Repeteix incessantment que la violència masclista no existeix. És un invent de les feministes, aquestes boges lletges i lesbianes que odien els homes. Es presenta a les eleccions. El voten. Guanya. La violència no té gènere. Insisteix. Governa. Contra les dones. Un altre segle perdut. A tot el món.