Sedició i traïció
Faríem bé de deixar als juristes que siguin ells els que analitzin els entra-i-surts legals de la reforma del Codi Penal, en comptes de fer-ho els tocadors de bombo habituals a còpia de vociferar llocs comuns. És ben possible, com apunten alguns especialistes, que es tracti d'una reforma lampedusiana. Les penes i els reprotxes legals que es detreuen pel costat de la derogació del delicte de sedició es poden igualar, o fins i tot superar, amb els que es contemplin en altres articles del mateix Codi Penal, o amb la seva concurrència. Al mateix temps, no sembla que la redefinició dels desordres públics agreujats dugui a implantar un estat autoritari, com de seguida ha llegit el cunyadisme, però sí que és de témer allò que pugui fer-ne un jutge de part. Com fins ara, d'altra banda. Al capdavall, com a font de dret interpretable que és, el Codi Penal i la seva aplicació aniran en un sentit o altre segons la interpretació, o interpretacions, que en facin jutges i fiscals. I, en darrer terme, el Tribunal Suprem: ja vam viure l'indecent judici als líders del Procés, o sigui que cap alegria per aquí. Però això no té tant a veure amb la nova redacció del Codi Penal com amb la vella estructura del poder judicial, perpetuada de la Transició ençà per perpetuar i blindar una mateixa idea del poder.
Una altra cosa són les lectures polítiques que immediatament s'han fet de la reforma. Pedro Sánchez i el PSOE tenen clar que, com els indults, la derogació del delicte de sedició els avala com a governants valents, progressistes i audaços. Per la seva banda, Podem i els comuns tenen l'autoria de la reforma (Jaume Asens) i repetiran que, si no fos per la seva presència al govern de coalició, la sedició mai s'hauria derogat. Tots dos tenen la seva part de raó, però al mateix temps Patxi López acaba presentant la derogació de la sedició com el remei perquè no els tornin a denegar les extradicions a Europa (cosa que no és del tot certa: a Llarena li tombaven les euroordres no només perquè el delicte no fos homologable, sinó també perquè les euroordres estaven mal cursades), i Pedro Sánchez declara que cal processar Puigdemont “pels delictes del 2017”, cosa que equival a impulsar la desjudicialització i anar-hi en contra al mateix temps. La dreta nacionalista espanyola, per la seva banda, seguirà bramant que Pedro Sánchez és capaç de qualsevol malvestat per mantenir-se al poder. Que ho diguin ells és, com a mínim, irònic.
El que no ha fallat, ni fallarà, és la posada automàtica en funcionament de les acusacions de traïció, així com la narrativa sobre pactes i conspiracions de la vergonya, que agraden tant per explicar el sentiment de derrota que al capdavall afligeix tant l'independentisme català com el nacionalisme espanyol. Acusacions mútues, ulceroses i sobreinterpretades que, al cap i a la fi, s'entenen sempre millor en clau electoral, i de disputa de les hegemonies en els respectius espais polítics. Ningú és sincer ni honest, ni sol haver-hi traïdor més vil que el que acusa un altre de ser-ho.