Sedició i llibertats fonamentals
La sentència del Procés va posar en evidència les febleses del delicte de sedició, que té el seu origen en una concepció de l’ordre públic clarament superada en l’actualitat. És un delicte de llarga història i que s’arrossega al Codi Penal per inèrcia, amb especial dificultat d’encaixar-lo, almenys tal com està formulat actualment, en un estat democràtic, és a dir, en un sistema polític que reconeix de manera molt àmplia uns drets i llibertats fonamentals (d’expressió, reunió i manifestació) que actuen com a contrapès i límit davant d’interpretacions desmesurades i autoritàries de la idea d’ordre públic.
La sedició és un dels tipus més greus dels delictes contra l’ordre públic i resulta revelador constatar que no s’havia aplicat mai, d’acord amb el Codi Penal vigent, fins a la sentencia del Procés. La seva inaplicació evidencia una actitud prudent dels tribunals a l’hora d’encabir-hi molts fets anteriors de protesta o dissidència política, la qual cosa encara posa més en evidència la seva aplicació pel TS per als fets del 20-S i l’1-O del 2017.
La relació entre el delicte de sedició i la noció d’ordre públic (que és el bé jurídic que protegeix aquest delicte) planteja importants problemes d’aplicació del tipus penal per la naturalesa evolutiva del mateix concepte d’ordre públic. Com s’ha d’entendre avui aquest concepte? En la meva opinió, aquest concepte s’ha de definir a partir dels drets i les llibertats fonamentals i no pot erigir-se en un instrument dissuasiu del seu exercici. El concepte modern i democràtic d’ordre públic ha d’estar al servei dels drets i les llibertats, i no a l’inrevés.
La llibertat d’expressió i els drets de reunió i de manifestació emparen els actes públics de protesta, d’oposició política o d’afirmació d’idees polítiques, inclosos aquells que poden arribar a pertorbar la pau al carrer o oposar-se a actes d’autoritat, quan aquests actes són pacífics i no presenten conductes violentes. La democràcia exigeix un grau de tolerància quan estan en joc drets fonamentals de reunió i manifestació. Per tant, és el dret penal el que s’ha d’adaptar a les situacions de conflicte d’interessos que es poden produir en el si d’una societat, en lloc d’actuar com un element que coaccioni, sota l’amenaça de la sanció penal, l’exercici dels drets i llibertats essencials d’un sistema democràtic.
Els fets en què es va basar la sentència del Procés ens recondueixen als incidents ocorreguts el 20-S i l’1-O del 2017, prou coneguts per tothom. El Tribunal Suprem els va considerar com un “aixecament” públic i tumultuari i els va qualificar d’actes sediciosos. Tanmateix, aquells fets poden ser considerats objectivament com a expressions ciutadanes de protesta (20-S) o d’afirmació política (1-O), inherents a la llibertat d’expressió i manifestació. La Comissió de Venècia del Consell d’Europa disposa d’una guia sobre la llibertat de reunió pacífica que presumeix aquest caràcter, llevat que es faci palès que els promotors tenen intencions violentes. Segons la Comissió de Venècia, una reunió pacífica tampoc perd aquesta condició malgrat que un reduït nombre de participants puguin adoptar actituds violentes.
El delicte de sedició es pot aplicar, en la seva actual formulació, a situacions en què els tribunals considerin que es produeix un aixecament públic i tumultuari per impedir l’aplicació de les lleis o per oposar-se a l’exercici de funcions d’autoritat fora de les vies legals, és a dir, sense que hi hagi de concórrer violència. Però com posen en relleu els informes d’Amnistia Internacional i Cilevics, del Consell d’Europa, referits al cas català, la sedició sense un element de força o violència obre la porta a la criminalització d’un ampli ventall de manifestacions públiques pacífiques, incloses aquelles que expressen de manera democràtica un desacatament o una dissidència política.
A banda d’això, el delicte de sedició presenta altres problemes jurídics a causa de la formulació genèrica i poc precisa de les conductes a les quals es pot aplicar. El principi de legalitat penal exigeix que la llei penal sigui escrupolosa en la definició de les conductes delictives, perquè qualsevol persona té dret a preveure quines accions li poden comportar incórrer en responsabilitat penal. És un dret i una obligació legal que no pot ser substituïda per la lliure apreciació dels tribunals. El dret penal ha de ser coherent amb el sistema de drets i llibertats que caracteritza un estat democràtic modern. La revisió del delicte de sedició és necessària i urgent.