La sedició i el plebiscit quotidià
No, no temin, no repetiré ara –altres l’han feta amb molt més coneixement de causa– l’anàlisi sobre les penes que apliquen els codis penals de l’Europa democràtica als delictes més o menys equiparables a la sedición espanyola, aquest concepte dels temps d’Espartero, Narváez i Prim que rima amb cuartelazo, pronunciamiento, militarada i altres mots intraduïbles, típics del segle XIX hispànic. Tampoc no entraré en la discussió sobre si aquest delicte s’hauria de suprimir o bé rebaixar-ne la pena. Per a mi és tan evident que no encaixa en les realitats del segle XXI com que cap majoria parlamentària imaginable a Madrid no l’eliminarà.
El propòsit d’aquest article és examinar les reaccions de la diguem-ne oposició de Sa Majestat –vaja, del Partit Popular– davant la intenció del govern Sánchez d’alleugerir el càstig penal als “sediciosos”. Però abans permetin-me una nota erudita. Això de desqualificar els adversaris acusant-los de sedició té una tradició antiga en la cultura política de la dreta espanyola: l’estiu del 1917, quan, davant la paràlisi de la fictícia política oficial, els partits veritables (des de la Lliga fins al PSOE) van convocar a Barcelona l’Assemblea de Parlamentaris, el president d’un govern sense legitimitat ni majoria parlamentària, el conservador Eduardo Dato, titllà l’Assemblea de “sediciosa” i hi envià la Guàrdia Civil. Entre els sediciosos d’aleshores hi havia Francesc Cambó, i allò que demanaven era quelcom tan subversiu com eleccions sense fraus a unes Corts constituents.
Però tornem al present. A banda de trencar les negociacions sobre la renovació del Consell General del Poder Judicial –i exhibir, de passada, la feblesa de Feijóo davant els diktats dels Federicos i les Ayusos–, la resposta del PP als moviments de la Moncloa i d’ERC ha estat tornar a arborar l’epítet de “colpistes” contra els líders independentistes catalans, i dir que quan governin ells no tan sols no rebaixaran res, sinó que doblaran la pena avui prevista per als pretesos practicants de la sedició. Allò de “colpistes” –que no s’atreví a sentenciar ni el Tribunal Suprem del jutge Marchena– té gràcia en boca d’un partit que no ha condemnat mai de manera inequívoca el cop d’estat del juliol de 1936 (¿com l’han de condemnar si en bona part en són hereus?) i que, encara avui, arrufa el nas davant l’exhumació o la retirada d’honors a assassins amb entorxats com Gonzalo Queipo de Llano, "el carnisser d’Andalusia”, Juan Yagüe, “el carnisser de Badajoz”, etcètera.
Tanmateix, encara més significatiu em sembla l’anunci, l’amenaça, que quan el Partit Popular torni al poder –amb l’anuència de Vox, probablement– anul·larà l’eventual rebaixa de la pena de sedició acordada per l’actual majoria parlamentària, i incrementarà el càstig a aquells que incorrin en la dita “sedició” fins als divuit o vint anys de privació de llibertat. És a dir, més o menys la mateixa pena que s’aplica a un assassinat.
És, en termes morals i penitenciaris, una salvatjada. Però, sobretot, transparenta una concepció desoladora de la nació espanyola que pretén defensar. Si ja va quedar verificat que Alberto Núñez Feijóo no sap qui va ser George Orwell, és evident que tampoc no ha sentit a parlar mai d’Ernest Renan. Les nacions modernes, a l’Occident liberal, s’han construït sobre la base del consens. Un consens no espontani, esperonat per polítiques d’assimilació i aculturació de les minories, però alimentat sobretot per l’existència d’un projecte nacional/estatal atractiu i generós en oportunitats per als que s’hi adherissin, de tal manera que l’estat/nació guanyés de manera còmoda i repetida aquell “plebiscit quotidià” a què s’havia referit Renan.
L’estat francès no convertí els occitans o els catalans del nord en francesos a punta de baioneta o a cops de porra, ni tancant els que dissentissin dues dècades en un presidi. Ho va aconseguir per la via de la seducció, dels avantatges: oferint-los una educació eficient –en francès, per descomptat, no en patois–, carreres professionals o funcionarials brillants, plataformes de projecció internacional per a llur creativitat, etcètera. Josep Joffre (Rivesaltes, 1852) no va seguir el camí de Francesc Macià (Vilanova i la Geltrú, 1859) perquè a ell França sí que li va oferir una carrera militar brillant i exitosa, un patriotisme reeixit.
Si l’estat espanyol no ha estat ni és capaç d’oferir res d’això, sinó tan sols collonades com ara la Marca España, España Global, etcètera; si, en lloc de guanyar a Catalunya el “plebiscit quotidià”, el sentiment nacional espanyol hi topa amb el rebuig frontal d’una gran part de la ciutadania –la qual en voldria un altre, de plebiscit–; si, en resum, Espanya ha renunciat per complet a seduir els catalans que volen deixar de ser espanyols, ¿el PP creu que la solució és l’enduriment de l’amenaça repressiva, el "Si ho torneu a intentar, us podrireu a la presó"? Ja em disculparà el senyor Feijóo, però aquesta és una recepta pròpia dels règims més reaccionaris del segle XIX europeu; així era com pretenien mantenir la seva unitat aquell imperi otomà o aquella Rússia tsarista que eren descrits com a “presons de pobles”... i que van acabar implosionant. Aviat començarà el 2023, i no som a Rússia ni a Turquia.