El sector cultural i els grans festivals
Se’m permetrà que comenci explicant que, a més de fer diverses feines de docència i recerca, soc part d’aquest “sector de la cultura” de què últimament es parla tant. Toco amb vàlius (en minúscula), duo de folk punk que portem onze anys fent concerts i coneixent de prop la part d’aquest sector que té a veure amb els escenaris, i que l’experiència em diu que està formada, majoritàriament, no per directius de grans festivals de música (encara que n’hi hagi que tinguin per costum parlar de si mateixos com si fossin “el sector”), sinó per artistes de molts àmbits, tècnics i tècniques de so i llums, riggers, promotores o productores independents, i moltes altres persones i entitats que tenen l’hàbitat principal en petites i mitjanes sales o teatres, festivals locals, centres cívics, ateneus, espais autogestionats o festes majors.
Es tracta de gent que sovint fa tots o molts dels papers de l’auca, sigui per arribar a final de mes, sigui perquè, si no, aquell any al poble no hi haurà festival o cicle de concerts, poesia, dansa o teatre. Gent que potser treballa als grans festivals d’estiu o potser no, però que manté les pulsacions de la vida als escenaris durant tot l’any. Gent molta de la qual des de l’estiu passat ha seguit tirant endavant iniciatives en les condicions precàries tradicionals al sector, però, a sobre, amb aforaments reduïdíssims, públic assegut amb distància social, havent de fer llistes de noms, telèfons, mails i DNIs d’assistents per avisar si es detectava algun contagi, i sense poder servir begudes o menjar, amb la consegüent caiguda d’ingressos.
Podria parlar del festival de música experimental LEM, celebrat amb èxit a l’octubre, tot i produir-se en les condicions esmentades, i després de la mort inesperada de Víctor Nubla, que n’era el director artístic, el març de l’any passat; de l’Heliogàbal, organitzant concerts per a vint assistents sense possibilitat de bateria, perquè calia tenir la porta oberta per ventilar la sala, i el soroll hauria molestat els veïns; d’El Pumarejo de l’Hospitalet, reprogramant un cop i un altre les actuacions, tornant les entrades i venent-les de nou segons canviaven les restriccions, mirant de redistribuir els migrats guanys amb els grups perquè ningú no hi perdés. També de tot el que s’ha quedat pel camí mentre no s’oferia cap solució i, a més, s’accentuava el setge policial, ja de per si habitual sobre qualsevol activitat que no encaixi perfectament en els esquemes de la cultura oficial.
En aquest context, s’entén que, quan es va anunciar el concert sense distància social de Love of Lesbian del Palau Sant Jordi com un experiment per “fer tornar la música en viu, els concerts, a les nostres vides” (i cito Ada Colau, no perquè la faci més responsable, sinó perquè va resumir perfectament la idea), molta de la gent “del sector” vam sentir que s’insinuava que no existíem, alhora que es transmetia clarament cap on s’orientaria, per variar, l’atenció d’administracions i mitjans. Confonent deliberadament els interessos particulars amb els de tot un sector econòmic, a l’empara d’un estudi científic de discutible valor social (ja fa molt que plana el dubte, tant sobre la sostenibilitat com sobre l’impacte en el teixit cultural d’aquesta mena d’esdeveniments massius), es va preparar el següent acte, la celebració del Vida, el Canet Rock i el Cruïlla, que es va tirar endavant malgrat que s’estava donant un augment sense precedents dels contagis. Els resultats van ser coneguts la setmana passada i han causat l’escàndol esperat.
L’objectiu d’aquest text no és valorar si, en plena cinquena onada, tenia sentit prosseguir amb l’experiment, ni per descomptat culpar ningú d’haver causat un increment contagis innecessari. És cert que, en altres esdeveniments culturals, irresponsabilitats i negligències com les que els periodistes Nando Cruz i Xavier Cervantes van denunciar (en premsa o a Twitter) que havien tingut lloc al Vida o al Cruïlla han desembocat en multes greus, però si Oriol Mitjà diu que la salvatge taxa de contagis dels festivals no ha tingut impacte ressenyable en el conjunt de la població, me’l crec, que per alguna cosa ell és l’expert.
El que em demano és per què, quan es diu que es vol salvar un sector econòmic, no s’actua mai pensant en qui treballa a la base. Per què, des del principi, el sotabosc del teixit cultural ha estat exclòs de qualsevol pla de salvament ambiciós, mentre que, per donar aire als negocis d’una minoria, s’han invertit enormes esforços i s’ha posat en risc la salut de centenars de persones. Les raons potser s’assemblarien massa a les que hem de donar si ens preguntem per què s’amplia l’aeroport en un país en què els transports interns són sensiblement pitjors que fa vint anys o per què es volen celebrar uns Jocs Olímpics d’Hivern mentre el sector primari s’ensorra. Passen els governs, però la sensació que som el decorat dels negocis d’altri es queda.
Pol Serrahima és medievalista