Secrets d’estat i transparència
Nou capítol en l’afer dels correus electrònics de Hillary Clinton. Un informe de l’inspector general del Departament d’Estat, que ha donat a conèixer el diari digital Politico, conclou que l’aspirant demòcrata a la nominació presidencial dels EUA va violar la llei federal de registres quan no va lliurar tots els correus electrònics en acabar el seu mandat de secretària d’Estat (2009-2013), i va contradir la norma d’ús intern quan va utilitzar exclusivament el seu servidor personal per a assumptes d’estat.
La història dels 30.000 correus que Hillary Clinton va esborrar del seu servidor m’ha fet recordar un comentari que em va confiar fa anys Svetlana Rosenthal, documentalista de l’arxiu de la Internacional Comunista, a Moscou. Rosenthal afirmava que l’arxiu s’havia creat per desar definitivament els documents que custodiava. És a dir, a ningú li passava pel cap que algun dia serien d’accés lliure els informes i la correspondència dels comissaris i agents desplegats arreu del món pel règim soviètic.
La destrucció de documents, per la via d’urgència, confirma aquesta pulsió de les administracions de conservar els papers. Aquesta activitat, la de destruir, és molt més complexa del que sembla, i afecta sobretot els règims en transició. En transició entre estats totalitaris o autoritaris a sistemes democràtics. Però les administracions democràtiques també en fan un ús pervers. Traspassar el control del poder té els seus riscos, si bé fer desaparèixer milers de dossiers tampoc no era ni és una empresa fàcil. Es necessita logística i suport tècnic.
A Sud-àfrica, el règim de l’apartheid va destruir gran part de la documentació que involucrava els serveis d’intel·ligència, l’exèrcit, la policia i el consell de seguretat de l’estat en la repressió, el segrest i l’assassinat de milers de sud-africans abans de les primeres eleccions democràtiques, que van guanyar Nelson Mandela i el Congrés Nacional Africà el 1994. L’Oficina de Cooperació Civil -un cos paramilitar sota les ordres del ministre de Defensa, Magnus Malan- va subministrar el personal per porgar la documentació. Quan el seu equipament no va donar a l’abast, la companyia paraestatal ISCOR, dedicada a fondre el mineral de ferro, va incinerar milers i milers de documents.
Un altre exemple el tenim a l’antiga RDA. Amb la caiguda del Mur de Berlín, el ministeri de Seguretat de l’estat, que va controlar gelosament la vida de 17 milions de conciutadans, es va dedicar a destruir el testimoni escrit, sonor i fílmic de quaranta anys de repressió. Però les màquines trituradores no van poder engolir tones i tones de lligalls, i els agents es van posar a esquinçar papers. Més de 16.000 saques van aparèixer al soterrani del ministeri que dirigia Erick Mielke. L’últim acte de servei de la Stasi és, encara ara, en uns magatzems a 150km de Berlín, a Magdeburg, la capital de l’estat de Saxònia-Anhalt.
Al sud d’Europa, el foc és un element que destrueix i vivifica alhora. Gran part de la documentació de Falange va cremar a la foguera. El governador civil de Barcelona, cap del Movimiento (1974) i ministre de Governació (1977) de qui depenia tot l’entramat de l’ordre públic era Rodolfo Martín Villa. Hi ha també una altra modalitat a l’hora de desfer-se de documentació incòmoda: endur-se-la a casa. Durant la Transició, quan Leopoldo Calvo Sotelo va arribar a la Moncloa, es va trobar buida la caixa forta on havien de ser els secrets d’estat.
La implementació dels arxius informàtics ha fet possible que l’operació de copiar i esborrar sigui una pràctica a l’abast de tothom. En canvi, si es volen eliminar les cintes amb les còpies de seguretat, cal recórrer a una empresa especialitzada. El que va passar l’11 de març del 2004, a la Moncloa, és encara una incògnita. Els arxius informàtics de Presidència van desaparèixer. En tots aquests casos, l’interès a destruir és obvi: sanejar el currículum i deixar a les fosques els governs i les administracions que els han de succeir.
Les Corts espanyoles van aprovar l’any 2013 la llei de la transparència, accés a la informació pública i bon govern. No he trobat, en tot el seu articulat, cap referència a la sostracció o eliminació de documentació oficial classificada com a secreta. Algú podria dir que aquesta llei no està pensada per a això. Aleshores, haurem de concloure que la llei és deficient. I molt.
El Congrés nord-americà, l’FBI i Donald Trump seguiran de prop l’afer dels correus electrònics de Hillary Clinton. I en faran un ús legal o electoral, segons com convingui. El 26 de juliol hi ha eleccions generals a Espanya. I és possible, però no probable, que els actuals inquilins de l’avinguda Puerta del Hierro de Madrid siguin desplaçats. Tota una legislatura amb pròrroga dóna per acumular molta documentació i secrets d’estat. Aquesta informació, correspondència inclosa, ha d’estar a l’abast del govern entrant. Insistir en el que hauria de ser una pràctica bàsica del sistema democràtic no és una qüestió de desconfiança -que també- sinó, precisament, com diu la llei, de fer efectiu un mecanisme de control que eviti “comportaments irresponsables i inacceptables en un estat de dret”. D’això se’n diu transparència, bon govern i bones maneres.
