Secrets d'estat i memòria

Cinquanta anys (prorrogables a seixanta, o seixanta-cinc) per desclassificar documents relatius a alts secrets d'estat és el termini que proposa l'avantprojecte de la llei de secrets aprovat aquest dilluns pel govern d'Espanya. Això vol dir que, si es compta a partir d'ara, es podrà accedir a la informació sobre el Catalangate i Pegasus entre l'any 2072 i el 2082, quan no cal dir que cap dels implicats ja no serà en aquest món. El mateix podem dir de l'operació Catalunya, o de les matances de "migrants il·legals" a Tarajal o a Melilla, o de l'empresonament dels joves d'Altsasu, o de les campanyes per difamar determinats polítics de l'esquerra espanyola o de l'independentisme català. Tots aquests moments negres de l'estat de dret que nosaltres hem viscut s'hauran convertit en història, i s'hi podrà tenir accés (en teoria) d'aquí mig segle, si abans no ho ha revelat tot el sicari Villarejo.

Cinquanta anys (o seixanta, o seixanta-cinc) són molts o pocs? Depèn. En comparació amb la llei franquista vigent fins ara, que establia que els alts secrets d'estat havien de romandre secrets per sempre més, sens dubte és una millora significativa. El termini espanyol, si finalment s'aprova, no diferirà gaire dels barems de les democràcies de referència: l'any que ve farà 60 anys del magnicidi de Kennedy a Dallas, amb el més calent encara a l'aigüera pel que fa a l'aclariment de l'autoria del crim. Ara bé, cinquanta o seixanta anys equival a dues generacions, que és la xifra que es considera òptima per consolidar l'oblit i la desinformació. Als sistemes de poder (també als sistemes de poder democràtic) els passa com a les persones normals i corrents: sovint, allò que més temen, allò que els pot fer més mal, és la pròpia memòria.