Segueixo la roda de premsa d’Andrés Iniesta, que diu que es retira del futbol professional. Ha arribat a la ciutat esportiva (així en diem) en una furgoneta, amb la família nombrosa. Explica l’anada de Fuentealbilla a Barcelona, amb els pares, i explica aquell dinar, l’últim junts, durant el viatge, on ell no va menjar res i, esclar, doncs, els pares tampoc. Quan ho explica s’emociona. No pot continuar parlant. I llavors jo, que m’ho miro, també m’emociono i em passa allò del nus a la gola, els ulls com si hagués begut aigua amb gas, el nus –concretíssim– a l’estómac. Enfoquen els seus sis fills, els pares, la mare dels fills, companya seva. Tots emocionats.
Veure algú que riu, que no pot més, que no es pot aguantar de riure em provoca una passió de riure impossible d’aturar. Com que riure és tan car, tan escàs, cada cop que he vist actuar la Maña li he agraït aquest joc intel·ligent, el principi de la modernitat teatral, que és fer imaginar que ella improvisa una broma i que a les ballarines se’ls escapa el riure. Veure algú que no pot parar et fa no poder parar.
La llàgrima és una altra cosa, també complicada. Veure com aquest jugador s’aturava, ennuegat –la paraula és exacta–, em feia ennuegar, d’emoció.
Hi ha persones que són com pedres. Mai ploraran i, per tant, desgraciadament mai riuran. Com deia Marion, el personatge de Woyzeck, plorar amb més intensitat és riure amb més intensitat. Hi ha una malaltia –o una mercè– mai diagnosticada que em sembla que alguns tenim. Excés d’empatia. Doctors, savis, estudiïn-nos. No ens pretenguin curar, que no volem. Som els que sentim intensament el dolor i el plaer dels altres. I aquesta és la nostra secreta ventura.
