Els dubtes sobre la sinceritat i la transparència plena dels governants són tan antics com l’existència dels governs. Però que sigui antiga no vol dir que ens haguem de resignar a la pèrdua progressiva de la confiança i el respecte cap a les institucions polítiques.
Un debat sobre espionatge convida a tota mena d’especulacions i relats intrigants. Així, com més s’insisteix en el secret com a imposició legal, i com més temps passa sense que s’actualitzi un concepte de seguretat col·lectiva basat en valors i principis compartits, més tenebrosa resulta l’ombra que projecten les anomenades agències d’intel·ligència.
Si ens subscrivim als estats europeus, hi ha molt poques agències estatals d’intel·ligència que no mostrin taques en el seu passat recent, i les reformes que s’hi han introduït en les darreres dècades han rebut sobrenoms tètrics. Per exemple, l’estat francès va reformar els seus centres d’obtenció d’informació en dues reformes legislatives (2015 i 2017) amb l’únic argument d’evitar accions terroristes, i els parlamentaris de l’oposició van considerar que la revolucionària república del passat s’havia convertit en l’estat de la vigilància del futur.
Als més avançats, com el Canadà, el Regne Unit, Dinamarca i Alemanya, s’hi ha introduït l’obligació de presentar davant les comissions de control parlamentari un informe anual de les activitats sobre les quals els serveis d’intel·ligència dedicaran més esforços en aquell exercici. Tot i el component d’imprevistos, sempre terreny pantanós, les activitats secretes han de respondre a elements de decisió estratègica en cas de conflicte i, sempre que sigui possible, han d’emmarcar-se en principis compartits.
El secret i la transparència, en un mateix engranatge, sempre grinyolaran i, per raó de la pròpia seguretat, l’eficàcia en la prevenció de delictes quedarà també en la penombra d’uns organismes excessivament endogàmics i de disciplina fèrria. Perquè en el cas espanyol s’insisteix que el CNI, encara que organisme civil, depengui del mateix responsable governamental de què depèn l’exèrcit; un criteri que caldria qüestionar.
Amb un antecedent escandalós com les anomenades escoltes del Cesid, ha aparegut la informació que desenes de ciutadans i càrrecs electes havien estat espiats amb un mecanisme intrusiu als telèfons –que són molt més que telèfons– barrejat amb una seguretat deficient del mateix govern espanyol, que a la vegada era espiat amb el mateix instrument intrusiu però usat per altres estats. I la gestió que s’ha fet d’aquesta informació ha provocat una crisi política en un dels moments més sensibles de la legislatura.
S’ha donat l’explicació que un jutge ho va autoritzar. Però la considero insuficient, perquè l’ús d’aquest mecanisme anomenat Pegasus, que rebenta el dret a la intimitat i al secret de les comunicacions i que acumula dades a la seu llunyana d’una empresa que no queda sota el control de cap poder públic, pot tenir interès tecnològic, però no valora les conseqüències lesives i redobla la confusió entre el control de l’opinió i la prevenció de la reiteració delictiva.
De l’enfocament d’aquestes actuacions en depenen els fils prims en què s’ha dipositat la confiança entre electes, institucions i ciutadania. I en depèn també l’agreujament de la descoordinació governamental. Qui no s’adona d’això s’arrisca a fer evident una acció divergent entre ministres de la coalició i a donar arguments que augmenten la basarda cap a les institucions de l’Estat, i ha d’assumir responsabilitats.
Si en matèria de drets fonamentals i de principis constitucionals la Comissió de Venècia és un referent, en matèria de principis que haurien de complir els serveis que obtenen informació sensible i elaboren informes secrets, també hi ha referents. El Consell d’Europa, concretament el Comissionat per als Drets Humans, va publicar el 2015 Democratic and effective oversight of national security services, i des del Simposi d’Amsterdam de l’Institute for Information Law el mateix any es va publicar Ten standards for oversight and transparency of nacional intelligence services. Tots aquests documents han estat analitzats per experts en dret constitucional i experts en aquestes matèries com ara Ana Aba Catoira, Francisco Martínez Vázquez o Miguel Revenga Sánchez, entre d’altres. Imprescindibles, també, les sentències del TEDH que des de la dècada dels setanta s’han dictat en casos de ciutadans del Regne Unit o d’Alemanya (1968, 1974, 2008).
Hauria agraït alguna referència als que fa anys que intenten alertar-nos sobre la necessitat d’enfortir el control democràtic a aquests serveis. A l’Europa dels drets ja s’han escrit propostes de mirada actualitzada sobre un tema sensible. Però, també en aquesta qüestió, esperarem que sigui la magistratura qui escrigui al respecte i tot tindrà aquella pàtina de qui la diu més grossa i qui es fa el més l’ofès.
Ara hi ha el compromís d’elaborar una nova llei de secrets oficials –la revisió de 1978 d’una llei franquista és certament insuficient–, però això no pot ser consol ni carnet de vacunació per a qui va menystenir la gravetat dels fets. La redacció d’aquesta nova llei ha de permetre sentir tot el que el debat europeu ja ha escrit.
Estem cansats de patrioterisme naftalínic de política superficial, i convençuts que només hi ha futur si hi ha política seriosa. Aquesta és una oportunitat per demostrar que no hi ha por de bastir un estat modern, un patriotisme de les coses ben fetes i del joc net, perquè no forma part d’allò de què que es pot treure pit, sinó precisament de protegir-nos amb una seguretat que no ens prengui drets.
La cimera de l’OTAN a Madrid d’aquesta setmana va ser l’argument per mantenir la ministra Robles al gabinet de Sánchez. Però, passada la cimera, el govern tornarà a tenir sobre la taula el debat de la seguretat pública i la defensa de l’ordre constitucional en un món de drets i llibertats que tots hauran proclamat que volen defensar. La política internacional ens atrau i ens captiva, però resoldre adequadament la modernització de les pròpies estructures de l’Estat és inajornable.
