L’antídot de la indiferència

Ja han passat tres anys des d’aquell dia en el qual el papa Francesc ens va agafar per sorpresa fent-se present en un viatge ràpid a Lampedusa, allà on arriben tants homes i dones, joves i infants, morts de tot, fugint de l’horror de la violència, de la fam i de la injustícia, i sobretot buscant refugi. A la seva esquena, els que han deixat la vida en l’intent, tots pagant uns diners a bandes mafioses que s’aprofiten de la desesperació dels més febles per enriquir-se i mostrar així el seu poder. I, en l’entretant, el nostre mar Mediterrani convertint-se en un immens cementiri.

Potser direu que tot això ja ho sabem i que no ens duu res de nou. Pitjor. Ens hi hem acostumat. Per què no se’ns dóna l’oportunitat d’acollir els refugiats? Què responem als que amb tanta generositat han ofert casa seva? ¿Com els expliquem que no hi ha decisió política que pugui o vulgui posar-hi solució? ¿Com es pot aturar el comerç d’armes, que està afavorint que el mal encara s’estengui més i hi hagi qui sempre hi surti guanyant amb la desgràcia dels altres? El món de les idees ja no dóna per a més! A aquestes altures no necessitem plans estratègics, ni programes, ni dubtoses promeses d’una recuperació econòmica que no és per a tots ni té en compte els més pobres.

Només el cor, la transformació d’un cor de pedra en un cor de carn, capaç d’estimar, un canvi d’estil de vida més equitatiu per a tots, un nou ordre polític, econòmic i social que deixi de banda les lluites partidistes, l’obsessió pel poder i els interessos personals, i ajudi a vèncer tanta indiferència que hi ha. En aquest sentit, a Lampedusa el papa Francesc posava el dit a la nafra -i ho ha seguit fent- d’un greu problema que tenim a Europa i als països rics: la globalització de la indiferència. “La cultura del benestar -deia en aquella ocasió-, que ens porta a pensar només en nosaltres mateixos, ens fa insensibles al crit dels altres, ens fa viure en bombolles de sabó, que són maques, però no són res, són la il·lusió de la provisionalitat, que porta a la indiferència envers els altres o, més ben dit, porta a la globalització de la indiferència”.

Aquest és el fet llastimós. La indiferència ens ha pres la capacitat de plorar. Per això Francesc demanava perdó per qui s’ha acomodat i s’ha tancat en el seu propi benestar, que anestesia el cor, i perdó per aquells que en les seves decisions a escala mundial han creat situacions que porten a aquests drames. I, al mateix temps, demanava la gràcia de plorar per la nostra indiferència, de plorar per la crueltat que hi ha al món, en nosaltres, també en aquells que en l’anonimat prenen decisions que fan possibles drames com aquest.

Entre Lampedusa i Lesbos han passat moltes coses i la veu de l’Església sempre s’ha fet sentir. Mai no podrem esquivar ni restar indiferents a la pregunta radical que Déu sempre ha dirigit a la humanitat: “On és el teu germà?” Si no hi restem indiferents, tenim la resposta, una resposta que alhora és l’antídot: la misericòrdia. Aquesta és la virtut del cor humà que el fa capaç de sentir-se afectat per la misèria de l’altre, per la seva pobresa, per la seva situació de patiment físic, psicològic o moral en qualsevol de les perifèries humanes, geogràfiques o existencials. Misericòrdia: cor i misèria, cor sacsejat per la situació de deteriorament que veu al seu voltant, i que es decideix a actuar de manera immediata. Misericòrdia que no nega la justícia, sinó que va més enllà i ofereix la bona denominació d’origen que és el perdó. La misericòrdia, com la caritat, la compassió, l’amor, la tendresa, no són actituds febles oposades a la solidaritat, com algú ha volgut proclamar públicament. De cap manera, la solidaritat (entesa com a acció d’amor sòlid) en forma part integrant i crea una xarxa potent per un mateix treball compartit. El millor que ens pot passar és que en aquest intent ens hi trobem tots i, més enllà de l’obsessió per defensar les idees, hi posem el cor -que tots en tenim- i ajudem a superar protagonismes i a desterrar qualsevol brot d’indiferència.

La intuïció de la misericòrdia no és invenció de cap de nosaltres, és de Jesús, que a l’Evangeli presenta la paràbola del bon samarità quan un entès en la llei li demana: “Qui són els altres?” L’altre, justament, era un ferit abandonat a la cuneta, un maltractat davant el qual algú passa de llarg infectat d’indiferència; però n’hi ha un altre que s’atura -diu l’Evangeli-, el veu, se’n compadeix, s’hi acosta, li embena les ferides, el posa sobre la seva cavalcadura, el porta a una posada, el cuida i paga les despeses als que l’han atès. Això no és teoria, són fets, són obres de misericòrdia, aquí no hi ha discurs ni pretensió de figurar. Senzillament hi ha algú que sofreix i algú que l’atén perquè la misèria li ha tocat cor i no ha passat de llarg. La misericòrdia ha eliminat la indiferència. Al final d’aquest relat evangèlic, Jesús fa una crida a l’acció que tothom pot entendre: “Ara, tu, fes igual!”