Govern en disfuncions

El col·lectiu dels autònoms, al qual tinc l'honor de pertànyer, no és ben bé un col·lectiu, sinó un magma dispers i difús de persones i petites empreses que duen a terme activitats que no tenen res a veure entre elles, i que per tant es mouen per interessos que tampoc coincideixen, etc. Sí que és un grup important –quantitativament i qualitativament– dins el conjunt de la població activa, sobretot d'ençà de la penúltima crisi, la del 2008, quan al govern de l'enigmàtic M. Rajoy se li va acudir instar la ciutadania a capitalitzar l'atur i convertir-se en autònoms (aleshores anomenats “emprenedors”, per fer-ho més atractiu). Des d'aleshores hi ha més autònoms que mai, però com sempre poc i mal organitzats, de manera que els governs de torn se segueixen veient amb cor de tractar-nos literalment de qualsevol manera.

Això se suposa que havia de ser d'aplicació només per als retrògrads governs d'Espanya, tant del PP com del PSOE, i per a la mastodòntica administració de l'Estat. Tanmateix, també ho és per a l'actual govern de Catalunya, que havia de fundar una República nova de trinca però resulta que gasta maneres de fer molt velles. El desgavell en la concessió dels ajuts als autònoms ha estat un espectacle al·lucinant i lamentable, començant per aquest plantejament segons el qual, com que no hi havia prou diners per a tothom, es donarien a aquells que arribassin primer a presentar la seva sol·licitud. És una manera inacceptable, i no sé si amb gaire precedents, de gestionar uns ajuts públics. Si no se sap com organitzar l'operatiu i no se sap ni amb quin criteri organitzar-lo, no s'hi val a improvisar qualsevol cosa. Precisament perquè el moment és dur i molta gent ho passa malament, cal començar per tractar-la, la gent, amb consideració. És cert que la consellera Budó ha sortit després a demanar disculpes, cosa que és d'agrair perquè n'hi ha molts que no arriben ni a això, però el mal ja està fet.

Amb tot, el pitjor és constatar com un cas flagrant de mala gestió es converteix, abans que cap altra cosa, en un nou motiu perquè es barallin els socis de govern, JxCat i ERC. Ha succeït en altres ocasions (el teletreball, per exemple, que era o no era obligatori segons si en parlaven el consellers Chakir el Homrani o Ramon Tremosa) i seguirà succeint, perquè si una cosa ha quedat clara en aquesta legislatura és que la lluita partidista (i de vegades, fins i tot, la pura brega personal) passa per davant de la idea de servei públic. Després de la inhabilitació de Torra, el Govern no va quedar pròpiament en funcions, però sí en disfuncions. Ara bé: amb ell al capdavant tampoc hauria anat millor, perquè era el primer a viure immers en aquesta contínua disputa entre els socis de govern. Episodis com aquest, i el cercle viciós de tírria mútua dins el qual giren els partits de govern, fan quedar en ridícul certs discursos condescendents, de patriotisme inflat i pagat d'ell mateix. La ineficàcia acaba per esgotar a tothom, però és que, a més, segons com s'afronti, es converteix en una altra forma de corrupció.