De Torra a Torrent, i seguim
La Junta Electoral Central va inhabilitar Quim Torra com a diputat (i com a president) amb una forta divisió interna, per un set a sis que reflectia la incomoditat que senten alguns magistrats quan es veuen obligats a salvar la unitat d’Espanya, fins i tot exercint competències que no els pertoquen. El Tribunal Suprem, però, ha reparat aquest esguerro corroborant la suspensió de Torra per una no menys forta unanimitat de la secció quarta de la seva sala contenciosa administrativa. Sense vacil·lacions a l’hora de deixar sense escó el xenòfob que anima els terroristes dels CDR a pitjar els detonadors, per reproduir només algunes de les calúmnies que s’han llançat sobre el nom de Quim Torra de manera completament impune.
El Suprem es limita a deixar Torra sense escó (i, per tant, sense presidència) sense entrar (com assenyala Ernesto Ekaizer en la seva crònica) en la qüestió de fons, és a dir, si la JEC era o no era competent per prendre la seva disputada decisió d’inhabilitar-lo. Podem discutir també sobre les ganes que tenia la magistratura espanyola de deixar Torra fora de joc, ni que fos per una ridiculesa com la pancarta de marres, i també sobre les ganes que sembla que tenia Torra de ser atropellat per la Santa Inquisició, ni que fos per una ridiculesa com la pancarta de marres. Totes dues actituds concorden amb el famós plantejament del com pitjor millor, que tantes alegries ja ens ha donat i que és de preveure que ens les segueixi donant.
Al Parlament arribarà la decisió del Suprem, i és previsible (no pot ser d’altra manera, de fet) que la majoria independentista voti no acatar-la. Això posarà en safata una imputació per desobediència del president de la cambra, Roger Torrent, i la seva consegüent inhabilitació. La qual cosa derivarà en una altra legislatura avortada pel mando y ordeno de Madrid. En aquest cas, pels tribunals i òrgans concomitants (han fet servir la Junta Electoral Central com podien haver utilitzat el Tribunal de les Aigües de València); i en el de la legislatura anterior, per l’aplicació arbitrària i molt discutiblement constitucional de l’article 155.
Tot plegat només condueix a dos punts, que són la reducció a l’absurd de la vida política i institucional (tant de Catalunya com d’Espanya) i a la perpetuació de la situació d’empantanegament que fa anys que arrosseguem. Per part del nacionalisme espanyol, amb l’esperança de fer inviables tant el govern de Catalunya com d’Espanya, i de forçar d’aquesta manera noves convocatòries d’eleccions fins que les guanyin. I per part de cert independentisme, amb el propòsit de demostrar que qualsevol intent de diàleg amb Espanya és debades i que només serveix la via de la confrontació. Tot són maneres d’allargar l’enquistament del conflicte, amb la idea de guanyar-lo per pur desgast de l’adversari. O per pura mort d’avorriment de tots plegats, que també podria ser.
