"¡Ja! Ahora sí que te he pillao"
Home compromès amb la veritat, durant el seu ferreny interrogatori el fiscal Carballo va ensopegar amb un text escrit en llengua catalana, que com tothom sap no és un idioma sinó un codi inventat per Jordi Pujol perquè els separatistes i els del 3 per cent poguessin tenir converses encriptades. Concretament, allà on deia “ja tenim pistes”, el fiscal va traduir “¡Ja! Tenemos pistas”, amb una jota castellana tan sonora que va convertir l’adverbi que indica "des d'abans, no més tard" en l’onomatopeia d’una riallada. Quan el major Trapero li va fer notar el seu error, com a bon fidalgo, Carballo es va guardar molt de rectificar o disculpar-se (això mai!) i va forfollar alguna cosa sobre si es tractava d’un ús col·loquial, o el primer que li va venir al cap. Carballo acabava de ser víctima dels false friends, un fenomen freqüent entre aquells que s’enfronten a una llengua que desconeixen des de la mandra, i que consisteix a atribuir instantàniament el significat d’un mot a un altre en un altre idioma, només perquè s’assemblen en el so o en la grafia. Per esmentar un cas famós, l’anglès embarrassed no significa embarassat, sinó avergonyit.
Avergonyit és com hauria de sentir-se el fiscal Carballo, ni que fos una miqueta. Els equívocs lingüístics solen tenir molta gràcia, tret d’aquells que revelen una mentalitat supremacista, com és el cas. Per al fiscal Carballo, i per a tots els que pensen com ell, el català no és cap llengua digna de ser tinguda en compte com a tal, i amb una traducció improvisada sobre la marxa ja n’hi hauria d’haver més que prou per entendre què s’hi vol dir. No mereix més esforç, perquè la llengua que s’ha de conèixer, l’única vàlida per a la justícia i per a tots els àmbits de la vida, ja sabem quina és. La mateixa situació, o molt semblant, ja es va produir durant les sessions del judici de l’1-O, exactament per les mateixes raons. Supremacisme és la convicció de ser superior als altres, i supremacisme lingüístic és creure que la teva llengua és més important que la d’un altre. Una idea ridícula, però molt arrelada en les ments reaccionàries.
Però encara hi ha més. En un Estat que es presenta com a plurilingüe, i que de fet es consagra com a tal a la seva tan invocada Constitució, no és acceptable que persones que ocupen segons quins llocs de responsabilitat no tinguin com a mínim un nivell de comprensió acceptable de les diferents llengües oficials d’aquest estat. És difícil d’imaginar un fiscal d’un alt tribunal holandès o luxemburguès, o suís, cometent una patinada com la del senyor Carballo, o que no fos objecte de severes crítiques en cas de cometre-la. Aquí el fet passa absolutament desapercebut i com a molt és motiu de riota per part dels qui ens fixem en aquesta mena de coses, però res més. Pot semblar una qüestió menor en comparació amb d’altres, però el camí per construir un àmbit judicial modern i democràtic també passa, necessàriament, pel respecte a la diversitat lingüística.
