Vox és establishment

Segons les enquestes, Vox entrarà amb força al Parlament de Catalunya a les eleccions del dia 14. Ho farà en virtut d'uns resultats que es basaran en un important transvasament de vots del PP i de Ciutadans, dos partits que la majoria d'analistes i de mitjans de comunicació cataloguen com de centredreta, o com a liberals. Segons una enquesta publicada fa unes setmanes pel digital El Español (un mitjà que invariablement fa servir el qualificatiu centredreta per referir-se al PP, a Ciutadans i a Vox), un 19,9% dels votants de Ciutadans pensen votar ara Vox, per un 21% de votants del PP. Segons la mateixa enquesta, cap vot de JxCat ni d'ERC aniria a Vox, mentre que de les altres forces hi hauria un transvasament petit o inapreciable: un 3,2% del PSC, un 0,2% d'En Comú Podem o un 1,3% de la CUP. PP i Ciutadans, per tant, són les principals fonts d'alimentació d'un partit neofeixista. A la vegada, però, PP i Ciutadans són establishment indiscutible dins el sistema polític espanyol i català, i no tan sols això: són, a parer de molts, formacions que representen la moderació i el centrisme. Per tant, si PP i Ciutadans són moderats i centristes també ho ha de ser per força Vox, que és el principal beneficiari, amb gran diferència, de les pèrdues de vots d'aquests dos partits. Moderats i centristes que perden vots cap a l'extrema dreta, això sí que és un fet digne de menció.

Aquest dimecres el candidat de Vox a la presidència de la Generalitat, Ignacio Garriga, insistia que el seu partit està contra l'establishment, però en realitat resulta que és la representació més pura d'aquest establishment: en això s'assemblen, doncs, a Trump, a qui li passa tres quarts del mateix. Sintonitza amb personatges com Steve Bannon i amb les extremes dretes de la darrera fornada en explicar que existeixen unes fantasmagòriques elits “espanyoles i europees”, malvades fins a dir prou, que volen “teledirigir” l'opinió pública i “condicionar” la política. Després, en aquest estrany idiolecte inventat pels polítics unionistes, que alterna català i castellà abruptament i sense solta ni volta, Garriga esgrimeix clàssics ultradretans com la culpabilització dels migrants (portadors de malalties i delinqüència) i, en clau espanyola, el discurs contra la llengua i la cultura catalanes, presentades com un malbaratament: Garriga diu que sent respecte per les “particularidades regionales” i les “patrias chicas”, i això sí que és pur vocabulari franquista. L'estat de les autonomies també és presentat per Vox com una tudadissa: aquest és un punt del seu discurs que pot calar amb facilitat, combinat amb l'apel·lació al sentiment de desemparament que senten molts ciutadans que es queden sense ingressos i sense ajuts de l'administració. És curiós, tanmateix, que els mitjans públics (emparant-se en una resolució de la Junta Electoral Central) normalitzin la presència de Vox amb l'argument que és un "grup polític significatiu", malgrat encara no tinguin representació al Parlament. Al cap i a la fi, concentren bona part del vot moderat del PP i de Ciutadans.

Sebastià Alzamora és escriptor