#VivaFranco

El govern anuncia que l'enaltiment del franquisme passarà a ser per fi delicte i immediatament el hashtag #vivafranco es converteix en trending topic a la constant bullimenta de Twitter. Se suposa que d'això no hem de deduir que les xarxes socials estan plenes de feixistes, però també és obvi que n'hi ha molts més dels que seria desitjable. Hi ha molts usuaris a qui senzillament els agrada dur la contrària, per descomptat. Però es dona també un fenomen igualment obvi i més inquietant: de tant de fer renou sobre Franco, en un país en què molts joves no saben ni qui va ser Franco perquè ningú s'ha preocupat d'explicar-ho, i on molts que no són tan joves el segueixen idolatrant, el resultat és que el nom i la figura d'aquest lladre, assassí de masses i dictador sanguinari s'ha frivolitzat. A ulls de molts, Franco s'ha buidat de contingut i s'ha convertit en una conya marinera, una bubota que es treu a rotlle per molestar o per fer pujar el to de la discussió. Hem convertit l'apel·lació al màxim responsable de la mort de desenes de milers de persones, i de la ruïna d'Espanya i de les nacions que conté, en una riota grotesca i sense sentit. Per altra banda, tan grotesca i sense sentit com la majoria dels missatges que ens arriben al llarg del dia, cada dia, a través dels mitjans de comunicació i de les xarxes socials. Una mascarota absurda i contrafeta que pot servir per fer-ne bromes fàcils, però no innocents. Hi ha molta broma fàcil que alimenta de manera sorda el mateix feixisme que representava Franco, i que ara té una triple representació al Congrés de Diputats.

Precisament perquè hem arribat a aquest punt d'inconsistència, té sentit que es legisli per fixar l'apologia del feixisme exactament com allò que ha de ser: un delicte, i greu. Tal vegada això serveixi per crear una certa consciència sobre la qüestió, i per donar a entendre que el feixisme no és mai una opció com les altres, que poden ser discutides, sospesades, examinades i valorades. El feixisme només pot ser rebutjat sense pal·liatius, perquè no admet cap altra forma de dialèctica. I per això cal saber identificar-lo, sobretot perquè gairebé sempre es presenta sota disfresses i maquillatges pretesament democràtics, al mateix temps que conté la negació de la democràcia. Per això mateix caldrà ser curosos en com s'aplica el delicte d'enaltiment del feixisme en un país com l'estat espanyol, o Espanya, o com en vulgueu dir. Perquè aquí no és tan sols que la legislació arribi amb quaranta anys de retard. És que molts dels que se suposa que han de vetllar pel seu compliment (jutges, fiscals i policies) s'alineen precisament amb aquests a qui els agrada encara cridar visques a Franco, o cantar els himnes del franquisme: ho hem vist fer a ministres del govern d'Espanya en una processó, a la vista de tothom. Aquests que afirmen sense cap vergonya que elogiar o defensar el franquisme és un exercici de la llibertat d'expressió. Està molt bé tipificar com a delicte l'apologia del feixisme, però no oblidem quin resultat va tenir l'exhumació de Franco del Valle de los Caídos.