Veure venir les ones

A la pel·lícula de ciència-ficció Interstellar, del director Christopher Nolan, hi ha una escena que em va cridar l'atenció. Els protagonistes acaben d'arribar a un planeta desconegut, baixen de la seva nau espacial, hi fan unes primeres passes, s'adonen que és un planeta que té aigua. Miren l'horitzó i hi veuen unes siluetes altes, imponents. "Mira quina serralada", diu un dels personatges. Un altre s'hi fixa una mica millor i li canvia la cara. Diu: "No són muntanyes. Són ones". En efecte, han trobat un planeta amb aigua, però s'hi formen onades de milers de metres d'altura, i les tenen davant seu, avançant cap a ells.

Durant el confinament varen abundar els bons propòsits. L'evidència que la naturalesa guanyava terreny i qualitat en absència de l'espècie humana ens va impressionar. Les espècies animals recuperaven espais a terra, mar i aire, les aigües (fins i tot les de llocs embrutits fins al desastre, com la platja de Palma o la ciutat de Venècia) tornaven a ser nítides, l'aire i la llum adquirien tonalitats mig oblidades després d'anys de veure el cel envaït per la pol·lució de fàbriques i automòbils. Es va cobrar consciència de la importància del sector primari (de la feina de pagesos i ramaders), i de la importància del consum de productes de proximitat. Vam pensar que la irrupció violenta i arrasadora d'un virus desconegut que es contagiava a un ritme embogit, que causava milers de morts en molt poc temps i que havia obligat a aturar el món sencer podia (tal vegada, potser, qui sap) tenir alguna cosa a veure amb la destrossa desenfrenada que els humans causem en els entorns dels quals abusem. Vam arribar a admetre que tal vegada Greta Thunberg i els joves del moviment Fridays For Future, sobre els quals havíem arribat a fer tanta broma i tanta demagògia, podien arribar a tenir una mica de raó. En moments d'autèntica angoixa, alguns van escriure i pronunciar en veu baixa paraules prohibides com decreixement, i es va suggerir que tal vegada hi havia maneres de gestionar el capitalisme una mica més sensates (sense sortir del capitalisme, subratllem-ho) que les actualment dominants: maneres que preveiessin la necessària convivència amb l'entorn natural (al qual pertanyem), no regides per la idea del seu sotmetiment i destrucció. El descontrol i l'especulació no són signes de lliure mercat sinó precisament l'anul·lació del lliure mercat.

Tanmateix, tan aviat com es va anar avançant en les anomenades fases de desescalada (mai vaig entendre el concepte de desescalada aplicat a un confinament sanitari, però vaja), totes aquestes bones intencions es van esvair tan completament com aquella refundació del capitalisme (sobre bases ètiques, a més) que fa dotze anys pretenia liderar Nicolas Sarkozy. I ara que –com diu el poeta Miquel Cardell– ens devem trobar en plena reescalada (en alguns llocs, com els EUA o el Brasil, els governants ni tan sols s'han molestat a sospesar la realitat), contemplem la nova multiplicació de brots i focus infecciosos mentre discutim si són onades o muntanyes.