La veritat del Papa
Els seus detractors no catòlics acusen sovint el papa Francesc de ser un encantador de serps, que amb una retòrica amable i quatre mesures superficials juga a fer veure que canvia coses perquè res no canviï. Els que volen suposar que en saben més que ningú el situen com un enviat de la CIA o com un agent al servei d'obscurs i inextricables interessos geopolítics. En ser escollit, no van ser pocs els que el van acusar de connivència amb la dictadura de Varela, etc.
El cert és que el papa de Roma és un dels poders més importants del món, en el seu doble vessant de líder espiritual i polític. I per això mateix, és de la major importància la manera com cada persona que ocupa un d'aquests llocs de poder excepcional decideix administrar-lo. Quin contingut li dona, i amb quin to i quins gestos transmet o dona a entendre aquest contingut. Quina veritat, de les infinites veritats possibles, tria per al seu mandat. Cada paraula, cada gest, cada detall cobren en aquests casos una rellevància decisiva. En qualsevol cas, i per entendre'ns, el president dels EUA és sempre el president dels EUA amb tot el que això comporta, però estem d'acord que hi ha una diferència remarcable entre el fet que aquesta presidència l'ocupi Barack Obama o Donald Trump. Els predecessors immediats de Bergoglio al tron de sant Pere, Ratzinger i Wojtyla, no marquen una diferència tan abrupta amb ell, però és evident que l'actual papa ha decidit donar al seu pontificat un caràcter i un contingut, una veritat, propis i distingibles.
La veritat que Francesc sembla voler transmetre, i que diumenge va ser corroborada a l'entrevista amb Jordi Évole al 'Salvados' de La Sexta, és la d'una certa idea de la bondat humana. No una bondat naïf i idealitzada, sinó la bondat de qui coneix el mal (perquè l'ha vist de prop o perquè en alguna ocasió l'ha fet) i tanmateix decideix allunyar-se'n. El testimoni o el missatge que envia Francesc es distancia tant dels assumptes teològics com dels polítics (als quals eren més proclius, respectivament, Benet XVI i Joan Pau II) i se centra en una idea moral: amb independència de les creences de cadascú, cal ser molt més valent i intel·ligent per ser bo que per ser malvat. Ser dolent és una vulgaritat a l'abast de qualsevol idiota; per ser bo, en canvi, és necessari un esforç real i persistent.
Pot semblar una veritat massa senzilla però és important en un temps en què la maldat torna a vendre's com una opció atractiva, com ho demostra l'auge global de la ultradreta. Escoltar Francesc obliga a contradir l'automatisme de molts no creients, que rebutgen d'entrada qualsevol cosa que vingui del Papa o de l'Església, només per venir de qui ve. I a l'inrevés, hauria de fer canviar d'actitud els catòlics integristes que fan boicot a una entrevista al Papa només perquè l'emet una cadena com La Sexta o la fa un periodista com Évole. O perquè el Papa en qüestió és, precisament, Francesc, i no un altre que els permeti, als uns i als altres, continuar tancats dins els seus prejudicis.
