‘Velay’, Forges
Escriptor“¿Un consejo para 2018?”, diu el ninot amb ulleres fosques i bigotet de feixista. Una veu fora de camp li contesta: “Sí”, i el fatxa replica: “Se rindan”. Aquest és un acudit recent de Forges, que ahir s’acomiadava de la seva vinyeta al diari El País i d’aquest món amb un acudit sobre “el año político fláccido”, que és com ell anomenava l’any d’autoritarisme i repressió que hem patit, i que tot indica que s’ha d’allargar i agreujar indefinidament. Forges devia ser l’última veu no alineada amb el 155 al diari on publicava.
Per als que literalment hem viscut acompanyats tota la vida pel seu humor, les vinyetes de Forges han format part del nostre imaginari, o com se’n vulgui dir, com una presència permanent i benèfica amb la qual es podia comptar. La notícia de la seva mort la rebem com si fos la d’algú de la família a qui feia temps que no vèiem, però per qui sentíem una estima sincera. Rarament anaves a buscar les vinyetes de Forges, sinó que te les trobaves, per aquí o per allà, perquè s’havien convertit en un referent de la cultura popular espanyola del nostre temps. Em penso que això, que només és una constatació, hauria pogut ser l’elogi que a ell li fes més il·lusió.
Antonio Fraguas firmava Forges perquè era la traducció al català del seu cognom, i això és altament significatiu del seu pensament o posicionament com a espanyol. No era partidari de la independència, per descomptat, però creia fermament en la pluralitat de les llengües, les cultures i les nacions que formen Espanya i en la convivència i el respecte entre elles. Forges era un dels pocs representants genuïns, dels escassíssims abanderats convençuts i conscients del que es va anomenar esperit de la Transició, i que els mateixos que deien i encara diuen que el representen s’han encarregat de prostituir i desfigurar fins a convertir Espanya en aquesta massa amorfa de corrupció i destrucció de les llibertats que és actualment. Si en els últims quaranta anys s’hagués desplegat l’Espanya que imaginava, sentia i volia Forges i no la del sistema polític del 78, ara les coses serien molt diferents, i no hauríem de sentir tantes lloances hipòcrites dels mateixos que ell criticava (no era de fustigar) amb el seu enginy i el seu traç i vocabulari inconfusibles.
Alguns li retrauran que feia un humor tirant a blanc, però la seva blancor no el rebaixa sinó que el dignifica, i l’emparenta amb un altre dels grans ninotaires, Cesc. És cert que als seus dibuixos el mal hi és absent, potser perquè el desconeixia, però en canvi tenia un ull excel·lent per a l’absurd. No gastava la gloriosa mala llet del Perich, però a canvi no es va tornar cínic com El Roto ni un missus servil del poder nacionalista espanyol com Máximo o Peridis. Concha i Mariano, els Blasillos i aquelles dues iaies pageses i malparlades (que no sé com es diuen però que són les meves preferides) ens faran somriure sempre només de pensar-hi. I ens faran pensar també que una altra Transició hauria estat possible, si no l’haguessin pervertit els seus dirigents.