Unitats a trompades
La dita comissió del 155 no està servint per aclarir gran cosa sobre els dies infames en què el govern de Rajoy va fer volar pels aires l'autogovern de Catalunya i, amb l'autogovern, la democràcia i l'estat de dret a Espanya. No és cap exageració afirmar que es va perpetrar un cop d'estat des de les pròpies institucions de l'Estat, si no fos que fa mandra repetir-ho per com s'ha abusat de l'expressió “cop d'estat”. Però això és el que va succeir, certament. El cop d'estat va començar l'any 2010, amb la laminació de l'Estatut de Catalunya per part del Tribunal Constitucional, i va culminar el 2017, amb l'aprovació per part del Senat d'un 155 amb un contingut tan devastador com arbitrari, inventat sobre la marxa amb la màxima frivolitat.
Tanmateix, també en aquells dies els partits independentistes practicaven la seva frivolitat preferida, que consisteix en fer grans crides a la unitat mentre ells mateixos la sabotegen. I això és el que segueixen fent en aquesta comissió, amb l'afegit que ara el context és de convocatòria electoral i això fa que l'acritud entre els diferents partits independentistes, però molt especialment entre JxCat i ERC, augmenti encara molt més. Una convocatòria electoral, per cert, també prou peculiar, atès que no té una data fixada: la legislatura acabarà quan s'hagin aprovat els pressupostos (un contrasentit, però és la manera de fer veure que durant aquests dos anys s'ha fet alguna cosa), és a dir, en uns quatre mesos, segons la majoria de càlculs. I durant aquests quatre mesos, republicans i postconvergents hauran de recórrer al seu virtuosisme per construir realitats alternatives, a fi de conviure al mateix temps com a socis de govern (que no se suporten) i com a rivals electorals (que competeixen pels mateixos votants). Un punt xocant de la comissió és escoltar les severes reprimendes de presos polítics i exiliats als seus companys de files per la manera com s'enfronten entre ells. Els al·ludits fan veure que hi paren la màxima atenció, mentre esmolen els ganivets per tornar a apunyalar-se entre ells tot just a continuació.
L'anomenat bloc del 155 també s'ha romput: una part substantiva d'aquest bloc, la dels socialistes, ara governa justament amb el suport d'independentistes i podemites. I la part de l'extrema dreta nacionalista sembla cada dia més decidida a dur a terme aquesta “suma” amb què Inés Arrimadas intenta disfressar –debades– l'entrada de Ciutadans dins el camí de la irrellevància i d'una possible desaparició. També pot passar que sigui el PP el que acabi fagocitant el partit taronja, com ja ha fet en ocasions anteriors –sobretot en l'àmbit autonòmic– amb altres socis dèbils. Juguen a fer veure que deixen Vox fora de l'acord, tot i que saben que qualsevol possibilitat de tornar a governar passa justament per arribar a acords amb Vox. I mentre independentistes i nacionalistes espanyols extrems especulen amb les pròpies idees d'unitat, els nacionalistes espanyols moderats –socialistes i bona part dels comuns– hi veuen l'oportunitat d'apuntalar el seu creixement.
