Una seriosa preocupació

Tal vegada la Corona espanyola faria bé de plantejar-se la possibilitat que el rei emèrit reprengués algunes de les funcions del cap de l'Estat, entre les quals la del discurs televisat de Nadal. En temps de Joan Carles, aquest missatge no duia mai tanta controvèrsia. En principi, la figura del rei d'Espanya estava pensada per seguir el consell de l'anterior cap de l'Estat i mentor de l'actual Corona, Francisco Franco, segons el qual calia no ficar-se mai en política. El successor Felip VI, però, no ha pogut evitar fer-ho. Va entrar en política, concretament, el 3 d'octubre del 2017, quan va fer un altre missatge televisiu per informar que existien dos milions de catalans que estaven “fora de la Constitució” i que, per tant, tenien alguna cosa a témer de l'Estat (els altres no). D'aleshores ençà qualsevol cosa que digui o faci aquest rei té contingut polític, que naturalment llegeixen de manera oposada unionistes i independentistes. Fins i tot el missatge de Nadal, que tradicionalment només servia per fer bromes sobre la seva categòrica carrincloneria.

El cas és que el missatge d'enguany semblava pensat per ajustar-se al moment polític, és a dir: per rebaixar tensions, repartir bons desitjos d'entesa i enaltir la paraula talismà diàleg. La intenció devia ser bona, però el resultat ha tornat a ser fallit, com tot en el regnat de Felip VI. Li va succeir com als presumptuosos que un bon dia intenten reconciliar-se amb algú, i tanmateix no poden evitar acabar insultant-lo. Felip VI podia haver dit moltes coses sobre el conflicte polític entre Catalunya i Espanya sense sortir ni un mil·límetre de la Constitució, i tampoc d'un guió unionista no necessàriament agressiu. No dic que demanés disculpes, cosa que no farà. Però podia haver parlat dels segles d'història en comú, o de qualsevol altre ítem més o menys neutre que li permetés sortir del pas. En comptes d'això, va preferir subratllar el nom de Catalunya dins una llista de “serioses preocupacions” que incloïa l'atur, les desigualtats socials o el desprestigi de les institucions. L'esment a Catalunya anava al final, reforçat amb un sonor “y desde luego”, com si fos la preocupació més seriosa de totes. Catalunya, en resum, és un maldecap terrible.

És difícil imaginar un cap d'estat que es refereixi a una nació (o una comunitat autònoma, o una regió, o com en vulguin dir) en aquests termes. Sobretot per la falta de matís: no va mencionar la situació política, ni la pulsió separatista, ni tan sols els disturbis al carrer. Va dir “Catalunya”, així en general i amb tot el que inclou aquesta paraula. Va ser una manera com una altra de contribuir a la incansable campanya de criminalització “dels catalans”, en general també, que perpetren dia rere dia els mitjans i els polítics del nacionalisme espanyol. En resum, a Felip VI i a qui sigui que li escriu els discursos els va trair el subconscient: s'havien proposat sembrar concòrdia i van tirar una mica més de llenya al foc. Un nou mèrit a afegir a l'atribolada trajectòria d'un rei inepte.