25/02/2020

Una taula o una auca

Finalment la cèlebre taula de diàleg que es reuneix dimecres tindrà setze persones assegudes al seu voltant, vuit per la part espanyola i vuit per la catalana. Són moltes, són poques? El problema no és la quantitat, sinó la composició que dibuixen aquestes setze persones, i que és estranya ja de bon començament. Vuit per als espanyols i vuit per als catalans, dèiem, però, dins d'aquests darrers, quatre hi van per Junts per Catalunya i els altres quatre per Esquerra Republicana. Per si això no fos prou significatiu, dins cada quartet s'han de distingir les diferents faccions, etc.

Inscriu-te a la newsletter Comprar-se la democràciaLes opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Hi ha qui diu que aquesta primera reunió de la taula ja serà un èxit només pel fet de produir-se sense que cap de les dues parts se n'aixequi. Conformem-nos a dir que seria un èxit només que els membres de la comitiva catalana no es tiressin els plats pel cap entre ells davant de la mirada atònita (i òbviament complaguda) dels representants del govern d'Espanya. Traslladar les múltiples fractures internes de l'independentisme a aquesta taula és, efectivament, una altra frivolitat i una altra irresponsabilitat, a càrrec dels partits que se suposa que representen aquesta ideologia i del que ja s'ha convertit en la seva rutina: convertir qualsevol situació en escenari per a la seva guerra particular per l'hegemonia de l'espai polític que comparteixen. I molt més si, com és el cas, s'acosten eleccions. Alguns analistes alerten que no cal fer cas del que diguin els dirigents italians sobre la crisi del coronavirus, perquè són un estol de polítics mediocres que no saben fer res més que aprofitar qualsevol cosa per mirar de treure'n benefici electoral i partidista. Es pot dir exactament el mateix dels partits independentistes catalans, i la composició d'aquesta taula de diàleg (sens perjudici de la vàlua individual de cadascuna de les persones que hi seuran, però aquesta no és ara la qüestió) n'és una enèsima demostració.

Cargando
No hay anuncios

“Després de les barbaritats que hem hagut de passar, només falta que ens diguin qui pot i qui no pot anar a la taula de diàleg”, s'exclama el sempre tronant portaveu de JxCat, Eduard Pujol. Després de les barbaritats que hem passat i que estem passant, només falta que els partits independentistes converteixin el diàleg que ells mateixos han demanat durant anys en una mena d'auca dels traumes i els fantasmes de cadascun dels socis de govern. Aquesta taula podria ser el començament d'una nova organització territorial de l'estat espanyol i de la relació de Catalunya amb aquest mateix estat espanyol, amb conseqüències certament transcendents per a tothom (també per a la resta de territoris, començant per les Balears). Però de moment el que veiem és que els republicans volen que la taula prosperi per sortir-ne com els campions de la capacitat negociadora, mentre que els postconvergents volen que fracassi per corroborar que els socis són uns venuts i uns ineptes, mentre que ells són els ungits amb les essències. A la part espanyola, a tot això, se la percep –més que irritada– perplexa que l'hi posin tan fàcil.