Senyals de vida antiautoritària
Escriptor“Avui és Hongria, i demà?", es preguntava angoixat l’eurodiputat del PP Esteban González Pons després de la molt important votació del Parlament Europeu per activar l’article 7 del Tractat de Lisboa (és a dir, prendre mesures de càstig) contra el govern d’ultradreta que lidera Viktor Orbán a Hongria. González Pons és un polític que s’ha destacat en els darrers temps dins la vida parlamentària europea, després d’anys de vegetar-hi sense fer res digne de menció, per la ferocitat del seu nacionalisme espanyol i la seva combativitat contra les reivindicacions de Catalunya. González Pons, per exemple, va enviar el mes d’abril passat una desagradable carta a tots els diputats de l’Eurocambra deplorant amb males maneres la decisió del tribunal de Schleswig-Holstein d’alliberar Carles Puigdemont dels delictes de sedició i rebel·lió. I va arribar a qüestionar, com el seu líder Pablo Casado, la permanència d’Espanya dins l’espai Schengen de lliure circulació de béns i persones dins la UE, pel mateix motiu.
La preocupació de González Pons és comprensible, perquè bona part de les arbitrarietats que comet el règim d’Orbán les va cometre també el govern de Mariano Rajoy, singularment com a resposta autoritària al conflicte polític entre Catalunya i Espanya, però també sobre altres persones (tuitaires, rapers, humoristes) que defensessin idees que no fossin del gust del PP. Atacs a la llibertat d’expressió, a la protecció de dades i de correspondència, o fins i tot a la integritat física dels ciutadans, com va succeir l’1-O, entre d’altres. Les mesures contra Hongria poden tenir conseqüències greus pel que fa a la situació d’aquest estat membre dins la UE i dins la comunitat internacional.
No acaben aquí els motius per a l’apesarament de l’eurodiputat. Les estratègies de defensa dels presos polítics s’han preparat des del començament pensant en Estrasburg, és a dir en el Tribunal Europeu de Drets Humans, atesa la convicció dels seus advocats que el judici que s’ha de celebrar contra ells aquesta tardor no ofereix cap mena de garantia de ser un judici just: no pot ser-ho, quan les acusacions i tota la instrucció prèvia es basen en falsedats i tergiversacions, i en una evident instrumentalització política de la justícia impròpia d’un estat de dret.
Per si tot això fos poc, Alemanya ha demanat també, a proposta del seu ministre d’Exteriors, l’eliminació de la regla d’unanimitat, que estableix que les decisions de la UE sobre política exterior s’hagin de prendre de forma unànime per tots els estats membres, i que a la pràctica vol dir que n’hi ha prou amb el vot desfavorable d’un estat perquè una decisió o un procés quedin paralitzats. És un dels instruments preferits per les extremes dretes que pul·lulen als governs europeus per obstaculitzar decisions contràries als seus interessos i imposar els seus criteris (Itàlia, recentment). Són primers passos d’Europa en la bona direcció antiautoritària.
