El retrocés que no acaba mai
El president de la Junta d'Andalusia, Juanma Moreno, afirma que els drets i les tradicions dels andalusos són trepitjats a Catalunya. Mentrestant, el seu cap de files al PP, Pablo Casado, i el seu soci i enemic Albert Rivera, proclamen cadascú pel seu costat que, si ells governen, faran desaparèixer la llengua catalana com a llengua vehicular a l'ensenyament i a l'administració pública. També ho han dit a Balears, on Rivera ha reclutat per a Ciutadans l'expresident i exsenador José Ramón Bauzá, un home de qui es pot dir objectivament que té una obsessió contra la llengua catalana i a qui Rivera, en canvi, considera un liberal. Com ell mateix, o com Ciutadans. O com el feminisme d'Inés Arrimadas, que, de tan liberal, és un feminisme patriarcal. O com el republicanisme de Manuel Valls, tan liberal que admet sense problemes la monarquia parlamentària.
En fi. Els andalusos, la llengua catalana, etcètera. Són temes més que vells en el repertori del nacionalisme espanyol, als quals tornen a recórrer en un moment en què no tan sols compta el període electoral sinó també la celebració del judici per l'1-O i la influència de Vox, els socis que fan possible que Moreno sigui el president d'Andalusia i que Juan Marín, de Ciutadans, sigui el seu vicepresident, i etcètera una altra vegada.
No faig un to desmenjat perquè siguin temes menors. Al contrari. Afirmar que els andalusos són maltractats a Catalunya o que l'ús de la llengua catalana és una imposició política que va en detriment de la llengua castellana són estratègies de ruptura social que cerquen l'enfrontament entre els ciutadans. Són, a més, afirmacions aberrants per falses, tan falses que qualsevol que es molesti a sortir al carrer, tant a Catalunya com a Balears, comprovarà sense problemes que no resisteixen el contrast amb la realitat. Tanmateix, que ningú dubti que, en cas que la ultradreta governi, les polítiques contra la llengua catalana, els discursos etnicistes i les maniobres de crispació social seran el pa de cada dia. Bauzá, precisament, en va ser un precursor.
Tot això és preocupant, però el que ho és més de tot és el retrocés permanent, el fre que suposa per al conjunt de la societat. A Espanya no hi ha dreta, només extrema dreta, va dir en el seu moment Joan Fuster, i en bona mesura era cert i ho és encara. Amb una dreta que sempre du el fre de mà i la marxa enrere posats, amb una dreta obstinada a fer eternament un paper obstruccionista i reaccionari, no hi ha manera d'avançar en res. Els andalusos i els catalans no es barallaran perquè ho digui un tal Moreno. Els ciutadans de Balears i de Catalunya no deixaran de parlar i escriure en català perquè ho desitgin Rivera i Casado. El pensament màgic, en política, no du mai enlloc. Però fa anar cap enrere, i fa perdre un munt de temps i d'energies: discutint obvietats, desmentint falsedats, vivint sempre en la desagradable companyia dels mentiders, els intoxicadors, els vividors i els obcecats de torn. I és cansat i penós haver de viure sempre, sempre, sempre així.
