‘Quousque tandem’, Enric Millo?
El doctor Enric Millo, expert en ambulàncies pediàtriques i delegat del govern d’Espanya a Catalunya, ha estès la seva recepta per a la calamitat del control de passaports a l’aeroport del Prat: paciència, prescriu. I afegeix que el que passa és que estem una mica consentidets, avesats a tenir-ho tot massa de pressa. Un clic i, zas, ens comuniquem amb algú a l’altra punta de món. Addictes a la immediatesa, ens oblidem que allò que realment val la pena, costa esforç i espera. I per a això hi ha els controls de passaports al Prat, per tornar-nos a fer posar els peus a terra (no pas per enlairar-los a dins d’un avió, ocurrència contra natura perquè ja es veu que Nostre Senyor no ens va fer amb ales per volar). A l’aeroport no s’hi va a viatjar, sinó a fer contrició de la nostra supèrbia tot prenent paciència. He dit doctor? Gràcies, pare Millo.
La paciència és una virtut humana, que segons el refranyer és la mare de totes les ciències, i per tant sempre és aconsellable. Ara bé: jo diria que amb la paciència que hem de gastar amb el partit en què actualment milita el delegat Millo (després d’haver-ho fet a Unió i d’haver-ho intentat sense èxit a ERC), que no és altre que el PP, ja ens hem ben guanyat el cel (i, per tant, el dret a superar el control de passaports per poder accedir-hi). ¿No fa falta un feix de paciència per entomar les conseqüències del cas Castor, un experiment amb un magatzem submarí que després d’haver causat uns 400 terratrèmols a les Terres de l’Ebre ens surt a pagar 80 milions d’euros anuals a tots els súbdits del Regne d’Espanya fins a l’any 2046, mentre els seus responsables (públics i notoris i amb noms i cognoms ben coneguts) se’n surten completament de franc? ¿No és necessària una paciència a prova de bomba per suportar un govern amb una aversió tan profunda a la democràcia que es nega a deixar de retre honors funeraris a un dictador mentre persegueix judicialment els compradors i els fabricants d’urnes i malmena i empastifa de la pitjor manera la fiscalia pels seus propis interessos? ¿No demostrem una paciència digna de Job quan hem de sentir, un dia sí i un altre també, vergonya aliena de ser governats per una banda de delinqüents tan descarada que es disfressa de partit polític per cometre les seves malvestats amb els diners públics? Jo diria que tots plegats fem una demostració col·lectiva de paciència que n’hi ha per beatificar-nos. Perquè, a més, tenim el seny de reaccionar amb paciència en lloc de fer-ho de qualsevol altra manera.
Però té raó Millo. Agafades amb paciència, les cues al Prat poden ser de profit. Poden donar, per exemple, per llegir els clàssics. La llatinada del títol és de Ciceró, i justament tracta sobre la paciència. Sencera fa així: “Quousque tandem abutere patientia nostra, Catilina?” (Fins quan abusaràs de la nostra paciència, Catilina?) És l’inici de Les Catilinàries, uns cèlebres discursos que Ciceró va pronunciar al senat de Roma contra Catilina. I Catilina, val la pena subratllar-ho, era un senador corrupte.
