El PP i Aznar davant la llei de partits

EscriptorSeria interessant discutir a partir de quin nivell de corrupció podria ser aconsellable l'aplicació de l'anomenada llei de partits a una formació política, en el sentit d'ordenar-ne la dissolució per mandat judicial. La llei de partits regula el funcionament dels partits polítics a Espanya i va ser aprovada l'any 2002, sota el govern amb majoria absoluta del PP presidit per Aznar (i encara així, amb el vot favorable d'altres grups parlamentaris, com el de CiU). Va ser una llei feta a la carta per poder procedir a la il·legalització dels partits de l'esquerra abertzale Herri Batasuna, Euskal Herritarrok i Batasuna, en els temps gloriosos (per al PP) del “todo es ETA”, que els va donar embranzida fins i tot per tancar el diari 'Egunkaria', com ja s'havia fet abans amb l''Egin'. Segons l'articulat de la llei, un partit polític pot ser il·legalitzat “quan de manera reiterada i greu la seva activitat vulneri els principis democràtics o persegueixi deteriorar o destruir el règim de llibertats o impossibilitar el sistema democràtic”, supòsits que es vinculen explícitament amb fets de violència o terrorisme.

Però sense necessitat que hi hagi accions armades pel mig, els mateixos supòsits serveixen per qualificar l'activitat dels partits corruptes. La corrupció, en efecte, vulnera principis democràtics (el de la igualtat dels ciutadans davant la llei, per començar) i, per això mateix, deteriora i pot arribar a destruir el règim de llibertats, i fa impossible el sistema democràtic. Tal vegada no és així en el cas que la corrupció es produeixi de manera puntual (el tràfic de tabac del conseller Ausàs, per esmentar el cas al qual s'agafava Aznar a la seva compareixença de dimarts), però sí que ho és, com diu la llei, si es fa “de manera reiterada i greu”. En relació al PP, la sentència del cas Gürtel, l'existència de la qual Aznar va pretendre negar o minimitzar, parla amb tota rotunditat de “corrupció institucional” i d'una “estructura de col·laboració estable” entre el PP i la trama dirigida per Francisco Correa (l'home que va ser padrí de noces de la filla d'Aznar, i a qui l'expresident espanyol diu que no coneix de res), i certifica sense cap dubte l'existència d'una caixa B del partit, també estable, com a mínim des de l'any 1989 (allò que Bárcenas denominava “comptabilitat extracomptable”). Aleshores què? ¿Un partit polític sentenciat per un comportament com aquest mereix o no mereix ser dissolt per la llei de partits impulsada per Aznar?

Per la resta, la compareixença parlamentària d'aquest personatge va ser l'exhibició impúdica d'un pobre home ubicat en una grotesca realitat paral·lela, acompanyat dels indecents majordoms que el van acompanyar per aplaudir-lo i riure-li bavosament les gràcies. Cridava l'atenció, en tot cas, que moltes de les mentides i els insults que proferia a cada frase coincidien punt per punt amb les que publiquen cada dia els mitjans de comunicació de la seva corda: ens va deixar el dubte de si Aznar diu el que uns li escriuen o si uns escriuen el que Aznar diu.