La postveritat era blava i taronja
Escriptor'Postveritat' és un mot que va arribar a ser escollit com a “paraula de l'any” pel Diccionari Oxford el 2016 i que va causar furor dins l'opinió publicada internacional, d'on sembla que ha decaigut tan de sobte com es va posar de moda. Ha resistit una mica millor l'expressió 'fake news', notícies falses, per referir-se al que tota la vida han fet els poders: imposar relats construïts a partir de falsedats però que es presenten com a veritats solemnes, relats en què els fets contrastats perden importància en benefici de les apel·lacions a les creences o els instints (sovint els més baixos) de la gent.
Molts van criticar en el seu moment que 'postveritat' no era més que una manera més aviat pomposa de designar el que sempre hem conegut com a mentida. Però també és cert que una postveritat no seria una mentida qualsevol, sinó una mentida que requereix adjectius, com per exemple 'repugnant' i 'escandalosa'. Perquè una postveritat pugui ser considerada com a tal, ha d'anar adreçada a un públic molt ampli (un país sencer, com a mínim) i ha de ser una mentida colossal, visible per tothom però sostinguda tanmateix per qui la promou amb un aplom inamovible. Quan encara no s'havia inventat el terme, es va erigir en paradigma de la postmodernitat Goebbels, el ministre nazi de Propaganda, que va convèncer molta gent (incloent-hi alguns jueus) de la suposada inferioritat d'una també suposada raça jueva, alhora que aconseguia ocultar (si més no, oficialment) l'horrible veritat dels guetos i els camps d'extermini. Perquè les mentides de segons quina envergadura no tan sols requereixen la imposició d'un relat fals, sinó també l'ocultació, i si és possible la prohibició i proscripció, dels fets veritables.
No caurem en el recurs indigne d'establir paral·lelismes entre el nazisme i els partits del bloc del 155, com sí que fan ells contínuament per desqualificar els que haurien de ser els seus adversaris polítics però que s'han estimat més convertir en víctimes d'una persecució judicial i d'una difamació mediàtica constants. Però sí que cal dir que la postveritat, entesa tal com l'hem descrita més amunt, és exactament la manera de procedir del PP, i no ara amb el conflicte amb Catalunya, sinó de sempre. Ens escandalitzem amb Cifuentes i la seva estrepitosa falla del màster, culminada amb la 'mascletà' de renunciar a un títol inexistent i mantenir-se al càrrec, però el que ha fet la presidenta de la Comunitat de Madrid no ha estat més que seguir fil per randa la consigna fonamental del seu partit: negar-ho tot caigui qui caigui i seguir endavant amb més cara que esquena, però això sí, ben alta (la cara). Pura escola M. Rajoy. Pel que fa Cs, la seva mateixa fundació es va fer a partir d'una doble mentida: que a Catalunya hi governava un nacionalisme autoritari i identitari, i que la llengua i la cultura castellanes hi eren marginades, o fins i tot reprimides. I els socialistes? Aquests viuen de manllevar les mentides dels altres, perquè ni per fabricar-ne de pròpies serveixen.
