El país on es diu bon dia (2)

Havíem dit que Barcelona exerceix de capital natural per a tots els creadors en llengua catalana, en particular (perquè treballem, precisament, amb l'idioma) per als escriptors. I sort n'hi ha hagut que fos així, perquè sense una capital com aquesta, sense una ciutat amb aquesta envergadura i aquesta potència –creativa, però també industrial– és obvi que el pes de la cultura catalana seria perfectament residual. I no ho és: en molts aspectes i es digui el que es digui, el sistema cultural català és avui perfectament equiparable a qualsevol altre sistema cultural europeu de dimensions mitjanes. Un fet més que remarcable tenint en compte que va passar més de mig segle XX legalment perseguida i prohibida, amb desenes d'escriptors silenciats, processats o exiliats. I que després, en l'etapa dita democràtica, tampoc no ha obtingut mai, ni de lluny, un reconeixement ple per part de l'estat espanyol.

Ara bé, això no impedeix que, al mateix temps, sigui una cultura amb un problema intern greu: la seva fragmentació interna, que condueix al desconeixement de la pròpia diversitat i de la pròpia tradició. A grans trets, aquesta fragmentació interna es correspon amb la divisió administrativa en comunitats autònomes de l'estat espanyol. Dit més clar: el desconeixement i la mala circulació de la cultura entre Catalunya, el País Valencià i les Balears segueix sent gran, i arriba de vegades a una espècie d'autoocultació de la diversitat que afecta la llengua mateixa. És un fenomen nociu que, com és lògic d'altra banda, es produeix amb molta més intensitat des de la capital cap a les perifèries (si és que al segle XXI, amb les comunicacions digitals, té sentit emprar encara aquesta paraula), que no pas a l'inrevés. Dit amb exemples coneguts de primera mà: una professora de secundària del Principat afirma que no pot donar a llegir als seus alumnes 'Bearn', de Llorenç Villalonga, “perquè està escrita en mallorquí i no l'entendrien”. Pel mateix motiu, TV3 té un debat intern sobre si cal passar la sèrie 'Mai neva a Ciutat', produïda a IB3, subtitulada: finalment es decideix que no, però la sèrie s'ubica en un horari impossible perquè es dona per fet que no tindrà audiència (l'espectador català no pot seguir una sèrie parlada “en mallorquí”). Seguim: seran pocs els lectors catalans i balears mitjans capaços de citar escriptors valencians de primera línia, més enllà (i en el millor dels casos) dels noms d'Estellés i Fuster. Excel·lents escriptors de la Catalunya Nord, com Joan-Lluís Lluís o Joan Daniel Beszonoff, són presentats com a rareses exòtiques. Algun articulista arriba a felicitar-se públicament d'haver “descobert” l'obra literària d'Antoni Vidal Ferrando, un cas equivalent a un opinador espanyol que gosés exclamar-se d'haver llegit Antonio Muñoz Molina. I així podríem continuar amb tants exemples com vostès vulguin.

A pesar de la indiscutible capitalitat cultural de Barcelona, ens coneixem poc i malament entre nosaltres. I això, si continua així, acabarà passant factura.