Normalitat institucional de sopar fred

EscriptorDesprés de set anys sense produir-se, finalment la primera trobada de la Comissió Bilateral dels governs de Catalunya i Espanya va consistir en un sopar fred. A pesar de la calorada que fa, a la reunió hi va regnar un fred glacial: fred als ulls, fred a les paraules i fred de peus quan, tres hores i mitja més tard, la ministra Batet s'havia de limitar a parlar de “recuperació de la normalitat institucional”, just abans que el conseller Maragall explicités que la trobada només havia servit per constatar l'enorme distància que separa les dues parts. Sembla talment que la pólvora dialogadora es va consumir tota en la preparació de la trobada entre els presidents Torra i Sánchez, que certament va anar bé, però que per si sola no és suficient per mantenir ferm el compromís d'avançar conjuntament en una entesa si després no va seguida de trobades bilaterals des de les quals s'emeti algun senyal de vida. Fa l'efecte que almenys la part espanyola no duia en aquesta ocasió els deures preparats, ja que no es varen embastar acords ni tan sols en els temes sectorials que en el seu moment ja varen ser votats favorablement pel PSC.

D'altra banda, segons com es miri potser tenen raó Batet i Sánchez quan parlen de normalitat institucional, si entenem per normalitat el fet que el govern de Catalunya demani coses i el d'Espanya faci el sord. Ha estat així tradicionalment, de manera que ho podem valorar com una forma de normalitat. Alguns es pregunten quina és aleshores la diferència amb els governs del PP, però n'hi ha: la primera és que els socialistes s'asseuen a la taula, i que ho fan sense insultar l'interlocutor, ni amenaçar-lo amb l'exèrcit, ni insinuar que el president de la Generalitat podria ser afusellat a trenc d'alba. Per tant, les formes són certament millors, però falta el petit detall d'omplir-les amb algun contingut. Falta que, a més d'asseure's a la taula, escoltin i prenguin algun risc. Compartit amb l'altra part, però algun risc.

Evidentment això no és fàcil atesa la correlació actual de forces al Congrés de Diputats, i tot fa pensar que el PSOE es reserva, en la incerta espera dels resultats de les eleccions municipals i autonòmiques i després de les espanyoles, sigui quan sigui que se celebrin. Fins que el cicle electoral no hagi passat, difícilment hi haurà restitució de l'Estatut o reforma constitucional, i encara menys disposició al debat sobre el dret a l'autodeterminació (que sí que existeix, com ho demostren els casos d'Escòcia i el Quebec: existeix quan existeix també una voluntat política d'aprofundiment en la democràcia). Però hi ha una evidència que cau pel seu pes i que el govern de Sánchez no pot postergar, ni eludir amagant-se sota les togues: l'existència de presos i exiliats polítics a Espanya. Aquest és un punt absolutament negre que posa en entredit l'estat de dret a Espanya, més que més quan la causa judicial contra ells, instruïda pel jutge Llarena, ha estat estrepitosament desmuntada a ulls del món sencer. Que comencin per aquí.