No tenir por, negar-se a odiar
EscriptorTal com era de preveure avui fa un any, els missatgers de l'odi i de la por varen tardar només unes hores a aprofitar els atemptats per fer la seva feina. Varen intentar escampar negror damunt la comunitat musulmana, per una banda, i sobre les institucions catalanes, per l'altra (singularment sobre els Mossos i els seus responsables policials i polítics). La por i l'odi van indestriablement units, perquè l'odi neix de la por, i se n'alimenta. S'odia allò que es tem, i es tem allò que es desconeix.
“No tinc por” no és un eslògan de flors i violes, com el menystenien alguns predicadors sinistres mentre insistien a subratllar que hi havia motius per tenir-ne molta, de por. Rebutjar la por és una actitud noble i que requereix un esforç molt gran. I negar-se a odiar, no deixar que l'odi s'infli de por com una paparra de sang, exigeix un altre esforç tant o més difícil que el primer. Són decisions conscients nascudes de la intel·ligència, no de l'emotivitat.
Tot aquest any l'hem viscut sota la campanya més intensa que hem vist mai per incitar la ciutadania catalana a la por i a l'odi, i de fet aquestes han estat dues de les paraules més repetides cada dia d'aquest any. Alguns, i en particular dos partits polítics, PP i Ciutadans, hi insisteixen i hi insistiran, perquè no tenen altra cosa a oferir: odi contra els estrangers que arriben fugint de les guerres i la misèria, odi contra els catalans que no pensen com ells. Estan igual que fa un any. Els altres, no. Hem après moltes coses al llarg d'aquest any, i algunes dolorosament. Però una d'elles és que qui refusa l'odi i la por té les de guanyar. Ho va escriure Blai Bonet al seu poema 'Crist de Port-Royal': “El primer manament és: no tinguis por. La por és dels animals”.
