Misèria humana

Existeix una mentalitat amb una idea diguem-ne àmplia de la vida humana, que començaria quan el pare de la futura criatura es descorda la bragueta (la mare, per descomptat, no té veu ni vot en el procés) i acabaria quan desapareix el darrer cuc de la descomposició. Troben un valor suprem (segons ells, una obra divina) en les manifestacions més accidentals o més degradades de la mera corporalitat, i a partir d'aquesta confusió s'anomenen a ells mateixos, curiosament, pro vida. I dic curiosament, perquè en realitat la seva manera de pensar no pot ser més antihumana. Afirmen que estan a favor de la vida, però en realitat d'allò que estan a favor és del sofriment. El sofriment de les mares gestants i el dels nadons (quan s'oposen furiosament al dret a l'avortament) i el sofriment dels malalts terminals o en condicions de vida insuportables (quan ataquen, no menys furiosament, el dret a l'eutanàsia). També solen actuar com a encobridors de la violació de les dones (menteixen afirmant que sovint es tracta de denúncies falses) i del tràfic d'infants nascuts de mares pobres o desvalgudes, dels quals recentment han sorgit diversos casos a la llum pública. Tot això, segons la gent que pensa d'aquesta manera, és estar a favor de la vida. Val més no imaginar com serien si arriben a estar-hi en contra.

A Espanya, políticament, aquest tipus de persones s'agrupen entorn del PP i de Vox (no tant entorn de Ciutadans, que en aquest tipus de qüestions, com en la del matrimoni gai, s'ha desmarcat de la mateixa ultradreta amb què s'alinea en tants altres aspectes, fins al punt de formar-hi governs). Dimarts hi va haver ocasió de comprovar com les gasten en el debat al Congrés de Diputats sobre la llei d'eutanàsia. El representant del PP veu en el dret a l'eutanàsia una retallada social (venia a dir que es tracta de liquidar ancians per no haver de pagar-los la pensió), mentre que la de Vox proclamava que, entre l'avortament i l'eutanàsia, es convertia l'Estat en “una màquina de matar”, mentre el secretari general del seu partit, Ortega Smith, es diverteix exhibint-se jugant amb fusells de guerra, que són màquines de matar de debò. Un altre del PP, que es va expressar en forma de crit anònim, va titllar de “repugnant” que Pablo Echenique sortís en defensa de la llei d'eutanàsia. Donava a entendre així que se li hauria d'aplicar a causa de la malaltia que pateix.

La Fiscalia, per la seva banda, s'havia oposat al permís de 72 hores de Jordi Cuixart perquè el president d'Òmnium no s'ha “penedit” de la seva ideologia, fet davant del qual proposaven sotmetre'l a “tallers” de reeducació. Afortunadament, la jutge de vigilància penitenciària ha tombat aquests arguments antidemocràtics i ha concedit el permís a Cuixart, argumentant amb encert que no hi pot haver “penediment” per a les ideologies. És així, i de fet n'hi ha, d'ideologies, per a les quals no hi pot haver ni tan sols redempció. Perquè són ideologies en la mesura que defineixen una manera de veure el món, en efecte. Però neixen i s'alimenten del més podrit i abjecte de la misèria humana.