Miquela Lladó, honor i música

És un encert total que els Premis Enderrock de la Música Balear, que atorga aquesta revista musical de referència i que es lliuren aquest dijous, hagin decidit guardonar la cantautora i folklorista Miquela Lladó amb el seu Premi d'Honor. El de Trajectòria ha anat a Llorenç Santamaria, també ben merescut. Però l'Honor és per a Miquela Lladó, que ha fet i fa una tasca inestimable per la transmissió i la vitalitat de la música tradicional i popular mallorquina, en particular, i per la música popular cantada en català, en general.

Tenim la sensació de saber què ha estat i quina importància va tenir la Nova Cançó perquè en tenim presents les cançons i els artistes més coneguts, però el cert és que no tenim prou consciència de l'abast i la profunditat del que significa aquest moviment per a la nostra cultura. Si la vitalitat d'una cultura es basa en “la santa continuïtat”, com en va dir Eugeni d'Ors, aleshores la baula que significa la Nova Cançó entre la República i el que ara coneixem com a democràcia, travessant les dècades de foscúria franquista, és d'un valor que encara hem d'acabar de calibrar en la seva justa magnitud. Per a una molt jove Miquela —Miquelina, com va ser coneguda en els primers anys— Lladó, conèixer primer les cançons i els balls tradicionals mallorquins, i a continuació la gent de la Nova Cançó amb tot el que això representava, va ser una revelació que la va dur a dedicar-s'hi, a la música tradicional, però des de la perspectiva oberta i renovadora que li oferia la Nova Cançó.

Els de la revista Enderrock afirmen, amb motiu, que Miquela Lladó es distingeix per “una veu prodigiosa”. El qualificatiu no és exagerat, i és aquesta veu la que l'ha duta a liderar, com a vocalista, formacions com Siurell Elèctric, Alea, Ensemble Llull o, amb una importància particular, el grup Música Nostra, que ja té quaranta anys de recorregut. La seva proposta s'inscriu de ple dins la música folk, amb el plantejament de rescatar la música popular i tradicional mallorquina de la folclorització estantissa dins la qual se l'havia confinat, i presentar-la com el que és: una música viva, rica, diversa, divertida, amb la qual la gent pot ballar i passar-s'ho bé. Però que, a més, és d'una qualitat artística de primer nivell, que requereix un tractament rigorós i exigent per part dels músics que la interpreten. És exactament el cas de Miquela Lladó, tant en els seus treballs amb Música Nostra com en els que ha publicat en solitari com a cantautora, i que ja podeu anar a cercar a l'Spotify o a la vostra botiga de discos si voleu donar-vos un motiu de goig en aquests dies pandèmics. La premissa era clara i segueix sent ben vàlida: si els americans, per exemple, van saber fer de la seva música tradicional una proposta que pot agradar a públics amplis, nosaltres no tenim per què no dur a terme una relectura semblant amb la nostra música d'arrel. Qualitat i cançons no en falten, certament, i que una publicació com Enderrock sàpiga posar-les en valor és una feina ben feta que s'ha d'agrair.