Més dura serà la caiguda
EscriptorLa singularitat de la Corona espanyola consisteix en el fet de ser la baula de continuïtat entre una dictadura i una aproximació a la democràcia. La casa reial va ser reinstaurada per Franco, i per tant és una estructura d'estat heretada del seu règim. La corrupció n'és una altra. El franquisme òbviament no va inventar la corrupció a Espanya, però sí que la va perfeccionar fins a convertir-la en sistèmica. Dels múltiples llegats de Franco, el principal deu ser la corrupció: el dictador sabia que, si perdurava la corrupció, també perduraven les essències del seu règim.
Els mateixos dirigents que havien pilotat la dictadura en diversos dels seus trams es van fer l'autoencàrrec de pilotar també la Transició, sense oblidar d'incloure-hi alguns dels que l'havien combatuda, degudament corromputs a tal efecte: entre aquests últims, destaquen amb llum pròpia Felipe González i Jordi Pujol. Aquests dos líders, juntament amb el rei Joan Carles (Suárez és un cas a part), constitueixen els tres caps visibles, com un ca cerber, de la generació “que va dur la democràcia a Espanya”, un servei pel qual la susdita generació es va cobrar exactament el preu que va considerar convenient. Dit d'una altra manera, del rei en avall cadascú es va endur la seva part alíquota del pastís, allargant d'aquesta manera el fil vermell de la corrupció que connecta les diferents etapes de la història del poder a Espanya (incloent-hi Catalunya, naturalment). La corrupció es va mantenir transversal a tots els poders de l'Estat i a les altes finances, i es va estendre també al periodisme. Això ha fet que les següents generacions s'hagin trobat amb un joc de la política que era ben fàcil de jugar si un sabia a què i a qui s'havia d'atendre, i que ha generat un ampli ecosistema propici al desenvolupament parasitari de vividors amb carnet del partit que escollissin. Sempre que sabessin escollir els que formaven part de ple dret del que s'ha acabat coneixent com a sistema polític del 78.
En aquestes circumstàncies, que l'últim mico arribat a la Corona hagi acabat a la presó per lladre no és exactament cap sorpresa. Però sí que és la demostració que, més enllà d'un sistema, el que s'ha perpetuat en aquests quaranta anys de susdita democràcia és una mentalitat i un model de societat, basada en premisses del tipus el darrer que tanqui la porta o aquí hem de sucar-hi tots. Des del regidor d'algun ajuntament recòndit fins al cap de l'Estat, n'hi ha d'haver per a tothom, i el qui no s'endú la seva part és perquè és tonto. Això és el que va entendre (perquè l'hi varen donar a entendre el seu sogre, el seu cunyat i la seva esposa) Urdangarin quan es va veure convertit en membre de la família reial. Ja és ben cert que els plebeus no ens hem de mesclar amb la sang blava.
Més dura serà la caiguda, va dir un fiscal general recent del Regne d'Espanya. L'ingrés a presó d'un membre de la Corona és el cruixit llastimós de tot un estat que es reclama democràtic però que està corcat per dins per la corrupció. Un cruixit alarmant, qui sap si irreparable.