Màsters i reines
EscriptorL'expresident del Tribunal Constitucional Francisco Pérez de los Cobos (germà del coronel de la Guàrdia Civil Diego Pérez de los Cobos, acusat de tortures i que va fer costat al cop d'estat del 23-F, i fills tots dos d'Antonio Pérez de los Cobos, que va ser dirigent del partit falangista Fuerza Nueva) va entrar com a magistrat al TC essent militant del PP, una circumstància manifestament il·legal, i recentment va ser el candidat del PP per a una plaça al Tribunal Europeu de Drets Humans (un sarcasme), per a la qual va obtenir zero vots després de demanar que se li fessin les preguntes en espanyol: al seu currículum havia declarat que dominava l'anglès i el francès, però era mentida. L'actual ministre d'Energia, Turisme i Agenda Digital, Álvaro Nadal, anava pel món fent-se presentar com a posseïdor d'un doctorat per la Universitat de Harvard que no era tal, sinó uns cursos a distància que no acrediten cap titulació acadèmica. El vicesecretari de política social del PP, un altre d'aquests joves i ferotges majordoms anomenat Javier Maroto, ha recordat ara que al seu currículum també hi figura un màster que mai va existir, després que la presidenta de la Comunitat de Madrid, Cristina Cifuentes, hagi causat una onada de vergonya aliena amb la seva inenarrable compareixença sobre el ja cèlebre i fraudulent màster que li va regalar la Universidad Juan Carlos I. Ja que hem esmentat la sacrificada família reial, l'altra imatge de la setmana ha estat la de la reina d'Espanya perdent els papers i les maneres davant de la seva emèrita i també coronada sogra, en presència d'un rei Felip que demostrava tant d'encert amb les trifulgues familiars com en els conflictes en què els ciutadans pacífics són apallissats per la policia per ordre del govern d'Espanya. No cal ni dir que tots els personatges al·ludits segueixen i seguiran ocupant els seus càrrecs, malgrat la rotunda inoperància, i fins i tot indignitat, que han demostrat per exercir-los.
A la novel·la picaresca 'La vida de Lazarillo de Tormes' hi surt aquell 'hidalgo' castellà que, per dissimular que passava gana, s'escampava molles de pa damunt la barba i el pit, per fer veure que havia dinat. Pot semblar trivial, però aquesta mena d'orgull betzol, aquest classisme del curt de gambals amb quatre duros a la butxaca que està convençut de la seva superioritat obtinguda per la patilla, impregna no tan sols bona part de les elits espanyoles, sinó també catalanes i mallorquines, i és un dels mecanismes psicològics col·lectius que ens han fet i ens fan retrocedir més com a societat. Prestigis falsos construïts a base d'inflar el pit i exhalar molta bufera, basats en una confusió sempiterna entre ser i figurar, i sostinguts per una tenacitat en la mentida que desconeix qualsevol sentit del ridícul. Genteta que confon la mala educació amb la fermesa, la pedanteria amb el coneixement i la mala llet i la grolleria amb la intel·ligència, i que es pensen sincerament que guanya qui més crida i gesticula. Com deia el poeta, tot n'és ple.
